Cap hora és isarda

Diven­dres pas­sat mossèn Jaume Rei­xach va com­plir vui­tanta-un anys. El seu estat de salut no és gaire bo, tal com ell des­criu amb detall a la columna 325 –dels “arti­cles que no es publi­ca­ran als mit­jans”–. Set­ma­nal­ment envia un cor­reu amb les seves refle­xi­ons. Fa més de sis anys que té aquest afany, i no ha fallat mai.

Com que el temps passa, és pos­si­ble que entre els nos­tres lec­tors hi hagi un gros de gent a qui aquest nom no els diu res. Jaume Rei­xach és un sacer­dot lli­cen­ciat en teo­lo­gia i filo­lo­gia hispànica, que durant llargs anys exercí de direc­tor al col·legi del Collell. Pro­fes­sor d’uni­ver­si­tat, rec­tor de dife­rents parròquies, escrip­tor, con­fe­ren­ci­ant, direc­tor d’exer­ci­cis espi­ri­tu­als i tro­ba­des cris­ti­a­nes... La seva acti­vi­tat reli­gi­osa i literària no ha parat mai. Però anys enrere, a con­seqüència d’un crim que es va come­tre al seu domi­cili –sense cap inter­venció ni inten­ci­o­na­li­tat per part seva– el bisbe de Girona con­si­derà que allò era un escàndol i el defe­nestrà apar­tant-lo de la parròquia, el culte i el dret a publi­car. Des de lla­vors porta una vida dis­creta en un pis de Bla­nes, i tan sols una asso­ci­ació, Amics de Jaume Rei­xach, li dona suport en aquests llargs anys d’exili inte­rior. La majo­ria dels sacer­dots li han fet el buit. Allò de la cari­tat cris­ti­ana ha que­dat força en entre­dit. El bisbe, per altra banda, se n’ha desentès, pot­ser perquè ja és “cosa jut­jada”.

Els qui seguim set­ma­nal­ment els seus escrits –és el meu cas– hem pogut conèixer el seu pen­sa­ment: hom pot enga­nyar un dia, però no pas tres-cents vint-i-cinc dies. La manera de ser s’hi tras­llu­eix pal­pa­ble­ment. Rei­xach, mal­grat tot, ha con­ser­vat la fe en la doc­trina de Jesu­crist. Ni una vegada li hem notat –amb el nos­tre pobre raci­o­cini– una falla en aquest sen­tit. Un fet dife­rent és el cri­teri que pugui tenir envers la jerar­quia ecle­sial. Aquí hi hau­ria molt a dir. Es va fer capellà molt jove, amb l’entu­si­asme d’aquells anys del con­cili que va viure inten­sa­ment a Roma, enviat pel car­de­nal Jubany, que li tenia una espe­cial pre­di­lecció. Però l’estol de cape­llans joves, eufòrics, sin­cers, que vam conèixer en el temps que es fun­da­ven Justícia i Pau i tants altres movi­ments cris­ti­ans pro­gres­sis­tes, ha anat des­a­pa­rei­xent en el sen­tit més lite­ral de la paraula. Que­den només els vells per vigi­lar la vinya.

Rei­xach evoca en el seu lli­bre Deu­res i lleu­res Joan Sal­vat-Papas­seit: “Res no és mesquí ni cap hora és isarda.” O sigui: tot té un valor, tot és un do. Vol infon­dre un opti­misme neces­sari. Sal­vat-Papas­seit, com tot­hom sap, estava malalt. Morí als trenta anys. Rei­xach ha pas­sat de la vui­tan­tena, i encara té delit.

“Demà m’aixe­caré pot­ser i heus aquí el que m’espera...” Nosal­tres també ho espe­rem!