Opinió

anàlisi

Esteve Vilanova

El pitjor moment

É

s evi­dent que la pandèmia i la greu crisi que estem vivint ens ha vin­gut tan de cop i ines­pe­ra­da­ment que no estàvem pre­pa­rats per ento­mar amb eficiència tot els can­vis que ens ha pro­vo­cat. I si el nos­tre pro­blema és també el pro­blema de la resta del món, les difi­cul­tats per recu­pe­rar-nos crei­xen espe­ci­al­ment en el nos­tre cas, que tenim una eco­no­mia de les més ober­tes del món. L’acord a què va arri­bar la set­mana pas­sada la UE per afron­tar aquesta crisi és un acord molt bo, espe­ci­al­ment per a Espa­nya, que no estava en dis­po­sició d’exi­gir i si d’acon­ten­tar-se amb el que fos. No teníem cap capa­ci­tat de dis­cussió. Allà ens van mos­trar les ver­go­nyes, i Pedro Sánchez va d’haver de callar, puix que l’Espa­nya real que com­par­tia taula amb els pri­mers minis­tres de la zona euro no tenia res a veure amb l’Espa­nya dels gran èxits que ens venien aquí. El Pre­si­dent espa­nyol repre­sen­tava un país que fa trenta-cinc anys que per­tany a la UE i que ha rebut cen­te­nars de milers de mili­ons d’euros a fons per­dut per cohe­si­o­nar l’eco­no­mia, i pas­sats aquest anys encara neces­si­tem les sub­ven­ci­ons, quel­com que no s’entén als països de nord enllà on la seva política és: jo només t’ajudo si tu t’aju­des. Aquest feno­men, que també es pot veure clara­ment dins de les fron­te­res espa­nyo­les entre l’Espa­nya pro­duc­tiva i la sub­ven­ci­o­nada, i sobre­tot en mol­tes naci­ons del Ter­cer Món que han rebut ingents quan­ti­tat d’ajuts i seguei­xen en el sub­desen­vo­lu­pa­ment històric. L’acord de la set­mana pas­sada és històric perquè fa un pas més cap a la inte­gració econòmica dels vint-i-set i també, i això és molt impor­tant per a nosal­tres, s’han introduït clàusu­les de con­trol per tal que la des­pesa que es faci amb els diners rebuts ser­veixi per a l’objec­tiu que es pro­posa, i que no és altre que moder­nit­zar l’eco­no­mia, fer-la més pro­duc­tiva i curosa amb el medi ambi­ent. Espero viva­ment que els con­trols ser­vei­xin perquè els diners vagin als pro­jec­tes indus­trial i zones que poden asse­gu­rar-ne un retorn ràpid, i no vagin a empre­ses d’amics, que han estat tots aquests anys endo­llats en les sub­ven­ci­ons públi­ques sense cap més intenció que rebre els diners i repar­tir-se’ls.

Aquest canvi de para­digma on els de sem­pre poden dei­xar de ser els esco­llits, també afecta els agents soci­als. En la pla­ci­desa d’aquests 35 anys de pau, comen­cen a veure que quel­com dels sub­sol se’ls mou i es posen ner­vi­o­sos per por que hi hagi altres agents nous i gene­rin com­petència. És curiós com a una part del món empre­sa­rial d’aquí, que ha vis­cut en un statu quo de pri­vi­legi tots aquests anys, li faci por la com­petència i defensi el seu pastís. Foment del Tre­ball, Pimec, CCOO i UGT han pac­tat anar junts con­tra un decret sobre les cam­bres de comerç cata­la­nes que pre­para el govern. La seva por és que podria ser que el Con­sell de Cam­bres esde­vin­gui una ter­cera patro­nal amb reco­nei­xe­ment ins­ti­tu­ci­o­nal, que fins ara només el tenen els qua­tre revol­tats. És allò de l’efecte papa­llona: un petit ale­teig d’una papa­llona pot des­en­ca­de­nar grans ter­ratrèmols. I em sem­bla que en aquest cas és el que està pas­sant. Una colla d’intrèpids empre­sa­ris can­sats de la paràlisi de les cam­bres de comerç es van orga­nit­zar i van anar a unes elec­ci­ons que ines­pe­ra­da­ment van gua­nyar, pro­vo­cant un gran sotrac en el sec­tor empre­sa­rial ins­tal·lat. Des d’ales­ho­res, el buit que les patro­nals i els sin­di­cats han fet a la Cam­bra de Bar­ce­lona i al seu pre­si­dent, Joan Cana­dell, és reve­la­dor. En tot el món, les cam­bres són uns ens que defen­sen els interes­sos gene­rals, men­tre que les patro­nals defen­sen els interes­sos dels seus asso­ci­ats, i, per més legítim que sigui, no es poden con­fon­dre amb els interes­sos gene­rals. Un fet crida l’atenció d’aquest unió d’interes­sos de les dues patro­nals i els dos sin­di­cats. Durant molts anys Foment i la Pimec han estat enfron­ta­des per l’espai que cadas­cuna ocu­pava, fins que un acord en el repar­ti­ment de cadi­res va cloure dotze anys de liti­gis. El que crida l’atenció és la coin­cidència d’interes­sos entre les patro­nals i els sin­di­cats que com­pro­met la seva inde­pendència. I

tota aquesta guerra arriba en el pit­jor moment, just quan caldrà molta intel·ligència, molta inde­pendència i molta uni­tat per refer l’eco­no­mia cata­lana i, sobre­tot, per forçar que part d’aquests 140.000 mili­ons a mans de Pedro Sánchez no pas­sin de llarg de Cata­lu­nya i en que­dem al marge.

Bones vacan­ces!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.