Fractura social

En temps de con­tenció de la vida social en per­sona, els grups de What­sapp són un baròmetre d’estar per casa per cop­sar l’estat d’ànim ambi­en­tal. Sem­bla cal­de­jat, i no només per la canícula. Comen­cen a tes­ti­mo­niar, aquests grups, pug­nes entre cons­pi­ra­noics i crèduls; entre crítics i els que tot s’ho empas­sen; entre apo­calíptics i inte­grats; entre els adot­ze­nats i els espa­vi­lats de la colla, entre els de la salut i els de l’eco­no­mia; entre els d’Oriol Mitjà i els que no són d’Oriol Mitjà, entre els valents i els porucs, entre els ago­sa­rats i els pru­dents... Riu-te’n de les bata­lle­tes pas­sa­des per culpa del procés. La frac­tura social, ara sí. Els amics, les famílies ja no renyei­xen perquè uns volen la inde­pendència i altres no, sinó pel virus que, ves per on, no tenia fron­te­res. Que ho pre­gun­tin a l’exal­calde de Prada de Con­flent Jean Cas­tex, ara pri­mer minis­tre francès, si en té, de fron­te­res. O al govern britànic, o a l’ale­many... Tots miren pels seus i Europa, amb la mirada per­duda. Res de nou. Només té les fron­te­res dels estats, ja ho sabíem, això, Pedro Sánchez. Tants caps, tants bar­rets. Però és clar, no és el mateix viure a Lleida que a Girona, ni ho veu igual un fun­ci­o­nari, posem-hi de Justícia, que un autònom del món de la cul­tura i l’oci. Ni la met­gessa d’un CAP que l’amo d’un hotel. Ni el que té feina que el que està a l’atur. Només sura un lamen­ta­ble con­sens: la ine­ficàcia dels governs per ges­ti­o­nar la crisi en un sen­tit glo­bal. El d’aquí, el d’allà i els de més lluny. En aquest clima afron­tem, doncs, els que diuen que han de ser els deu dies més impor­tants de l’estiu.