Mal govern

Després del paisatge de la pandèmia, però encara amb els resultats ben incerts sobre què pot passar en els propers mesos, i amb tots en l’espera ansiosa d’una vacuna que ens faci retornar a la vella, i anòmala, normalitat, sembla que tots hem acabat veient la immensa utilitat de tenir un seguit d’institucions que de veritat ajudin els ciutadans amb la seva salut i economia. Mai com abans, en generacions, el món havia depès tant de les institucions de govern. Potser des de la fi de la Segona Guerra Mundial que els diners públics i les autoritats no s’havien adreçat amb tants focus a dirigir l’economia envers els objectius de recuperar l’ocupació i mirar per la salubritat de tots.

La idea falsa i arrogant d’una societat capaç d’autogestionar-se sense cap institució que no sigui la perspicaç mà del mercat, s’ha mostrat, en aquestes circumstàncies pandèmiques, molt inapropiada. L’economia necessita les regulacions públiques, igual que allò públic necessita el vigor i l’autonomia del mercat per a donar embranzida a la societat més enllà de planificacions ineficaces. Hi ha un temps d’explorar i arriscar; però també hi ha un temps de prudència, de replegament i deliberació. I és ara on fins i tot els més partidaris de l’economia lliure es giren envers les institucions per a parar la mà o agraeixen que la sanitat mai no hagi deixat de ser pública a la immensa majoria dels països del nostre entorn. Certament l’Estat espanyol no pot presumir d’haver fet una gestió bona, sàvia, ordenada o justa dels estralls de la pandèmia. Tanmateix, un mal govern val més que cap mena de govern, l’anarquia, i estem veient que fins i tot els mals gestors surten reforçats davant d’unes circumstàncies que en d’altres temps haurien obligat a la seva dimissió.

L’estat espanyol ha tret durant aquests mesos la seva cara més jacobina i fosca amb les seves dosis de manipulació, centralisme a traïció i mala fe informativa, però al final ningú haurà de donar explicacions de cap mena, i és fins i tot possible que els polítics que han improvisat de mala manera, fet el boig amb les dades, mentit o manipulat el règim de drets i garanties democràtiques, siguin reelegits en el futur. Arriba un punt en què ‘com pitjor, millor’: com més batibull, confusió, desastre i mortaldat, més probable és que els polítics en el càrrec surtin amb la carta de guanyadors.

El virus ha servit encara més per a reforçar les opcions populistes arreu on estaven traient el nas amb la seva ganyota més vergonyosa, o allà on s’havia arribat al poder, com al Brasil o als EUA. En aquests països, el clima de ràbia i estranyesa, confusió i desinformació que la pandèmia contribueix a atiar, donen encara més opcions a aquesta mena de lideratges. I, el que és pitjor, allà on hi podria haver líders centrats i prudents i liberals, es veuen amb la temptació d’agafar la dinàmica del populisme, perquè és el que quadra millor en l’ambient que la pandèmia fomenta: nacionalista, aterrit i rabiosament impotent. En tot demòcrata hi pot haver sempre una temptació cap a l’autoritarisme que només un sistema de contrapesos pot anivellar, almenys en els països que tenen una sòlida tradició democràtica, com no és òbviament el cas de l’Estat espanyol.

Els catalans, com a poble, van emprendre el camí cap al sobiranisme després de veure que Espanya no era un estat a l’altura de les seves aspiracions, ni d’autonomia ni de bon govern. La pandèmia ha tornat a enfosquir més les coses, ha creat greuges nous i fet encara més tèrbol el sistema d’equilibris, a més d’haver-nos fet evident que Catalunya podria haver sortit més airosa del destret amb un millor finançament i més autogovern. Els propers mesos poden ser encara més determinants. S’ha reactivat la vida social perquè el panorama econòmic era desolador, però ara potser el que serà terrible serà el rebrot i la perspectiva de confinar-se de nou amb una economia reduïda a mínims i amb molta gent sense estalvis. I és davant de les pantalles on veiem el panorama polític, i on continuem somiant en una vida més salutífera, en uns governs que sàpiguen posar els diners als llocs més adequats perquè tot plegat no faci encara més pena i por. Mai com abans havíem sentit tant la necessitat de sentir-nos ben governats.