Adaptació

Soc de la gene­ració que va pas­sar de cop dels kyri­e­lei­sons al kum­baià i de l’eru­dició a l’anal­fa­be­tisme. La gent que freqüentava en la meva joven­tut i jo mateix ens empassàvem tants de lli­bres, films i discs com podíem. Per caòtic que fos un pis d’estu­di­ants a Bar­ce­lona, no hi fal­tava mai un apa­rell per repro­duir els discs de vinil i una bibli­o­teca amb exem­plars arru­gats o des­co­lo­rits que ana­ven de mà en mà. Una llarga cua de gent jove espe­rava poder entrar a veure una pel·lícula reco­ma­nada. Ara, quan ja som grans i tenim més feina a des­a­pren­dre que a apren­dre, en un sol apa­rell hi ha accés al fons mun­dial més com­plet de pel·lícules, lli­bres o música, però han de ser els fills i els nets qui ens ense­nyin com es fa anar. Si abans en una con­versa algú, per exem­ple, dei­xava anar “tal com afir­mava Joan Fus­ter...” i ningú el con­tra­deia perquè ningú ho sabia, actu­al­ment l’eru­dit ha d’anar amb molt de compte, perquè qual­se­vol jove, que ni tan sols havia sen­tit par­lar mai de Joan Fus­ter, treu l’apa­rell de la but­xaca, fa una con­sulta i el pot con­tra­dir. Supo­sem que vull lle­gir lli­bres d’en Fus­ter o el qui sigui. Ve el meu fill, s’asseu davant el teclat, em diu que ins­tal·larà un pro­grama. Quan el té pitja con­trol no sé què, la flet­xeta de la dreta i unes quan­tes tecles que no recordo, i al moment tinc davant el que volia. Hi triga deu minuts, jo no me’n sor­ti­ria. I el pro­blema que tinc per apren­dre’n penso que va més enllà de tenir més o menys conei­xe­ments, és edu­ca­ci­o­nal. Acos­tumo a dema­nar als fills què cal fer. Encara és pit­jor, perquè no son cons­ci­ents, no poden com­pren­dre, que no sàpiga con­cep­tes tan bàsics, com el dos i dos fan qua­tre. Per tant, els sal­ten, quasi de manera mecànica, sense con­ce­bre que pugui arri­bar a ser tan anal­fa­bet amb coses tan ele­men­tals pels de la seva gene­ració i pròximes. Tot i que els demano que a mi se m’ha d’expli­car tot a par­tir de l’on i l’off, s’acaba impo­sant la seva man­dra per ense­nyar-me i la meva per apren­dre. Tot i així, hi ha bons avan­tat­ges. Tinc una pla­ta­forma amb accés a milers de pel·lícules, sèries i docu­men­tals. Una altra on hi ha totes les cançons i tots els músics que puguis ima­gi­nar, un pro­grama que em per­met d’escriure i un altre, de veure les notícies. Ah! I també tinc Face­book. Això sí, m’ho han hagut d’ins­tal·lar abso­lu­ta­ment tot. Jo encara hi seria i em sem­bla bé dei­xar-ho com està, amb tots els músics, escrip­tors i pel·lícules que m’agra­den pen­jant d’un fil elèctric.