La nostra Pilar

Tot s’esquinça, tot es trenca quan per­dem un dels nos­tres esti­mats, oimés si és de cop i volta o en pocs dies durant els quals encara servàvem alguna espe­rança. És el que ha pas­sat amb la nos­tra Pilar, esposa i com­pa­nya de Joan Fer­rerós. En el cor del tràngol, no hi ha parau­les que hi val­guin, no hi ha res a fer i ja podem anar dient: la Pilar ja no hi és. Les parau­les, en tot cas, només ser­vei­xen per fer saber el nos­tre dolor com­par­tit i ben poca cosa més. Perquè no hi ha cap mena de remei a la pèrdua, a l’absència per sem­pre, al dolor que pro­voca la cruel sepa­ració.

Quan l’amic Joan Fer­rerós em va tele­fo­nar el dis­sabte 18 de juliol per dir-me que la Pili (per a ell i per a la Carla era sem­pre “la Pili”) estava sedada espe­rant l’hora, en la veu li vaig ende­vi­nar el sofri­ment i el neguit. Érem a l’Empordà, tot seguia igual com si no passés abso­lu­ta­ment res. Vaig mirar al meu vol­tant i vaig pen­sar que era absurd que un gos dormís tran­quil·lament arran de la paret sota una morera o que el cre­pus­cle dibuixés un teló mera­ve­llo­sa­ment dau­rat, indi­fe­rent a tot dolor, a tot el que ens pas­sava en aquell moment. La llum física de la Pilar s’havia apa­gat.

Però quan les llums s’apa­guen, pot encen­dre’s una llàntia o un ciri, tal com s’encén la Llum de Ves­pres a l’hora de l’oració als mones­tirs quan mor el dia. Mis­te­ri­osa Llum de Ves­pres que ens per­met refle­xi­o­nar sobre la vida i la memòria, abans que cai­guin les tene­bres de la nit sobre el món.

Els vells grecs, que han sig­ni­fi­cat la moral i el fona­ment estètic de la nos­tra cul­tura, dema­na­ven als déus tres dons: sere­ni­tat, coratge i savi­esa. Sere­ni­tat per accep­tar les coses que no es poden can­viar, coratge per can­viar les que sí que es poden can­viar i savi­esa per dife­ren­ciar-les. El dolor d’avui forma part de l’ale­gria d’ahir, i aquest és el tracte de la vida: cruel i tràgic peatge que hem de pagar tots els que estimàvem la Pilar. L’estimàvem, però era ella sobre­tot qui es feia esti­mar, quedà palès en l’acte a Santa Llúcia de Tonyà, on fami­li­ars i amics li vam dir adeu de la manera més sen­zi­lla però també més entra­nya­ble.

Al cemen­tiri pro­tes­tant de l’illa de Capri hi ha una sepul­tura amb aquesta cita en anglès de Giu­seppe Maz­zini: “There is no death in this world, only for­get­full­nes.” No exis­teix la mort en aquest món, sinó només l’oblit. I per això recor­da­rem per sem­pre la nos­tra Pilar.