El bany d’estiu

Per a una gran majo­ria de ciu­ta­dans, l’estiu és sinònim de platja, ter­rassa i oci. Per a d’altres és mun­ta­nya, fres­cor i tran­quil·litat. Però un dels ritu­als d’estiu més sig­ni­fi­ca­tius és aquell que té a veure amb el sol i la platja. Però no és el mateix si anem a una pis­cina. Tam­poc ho és si hi anem sols o amb nens. Els pre­pa­ra­tius poden ser sem­blants: cre­mes, galle­des, pales i tots els ins­tru­ments de joc a la sorra, si hi anem amb nens, i banya­dors i tova­llo­les en tots els casos. Final­ment ens hem de fixar en l’objec­tiu: no es fa el mateix en una pis­cina que en una platja. I no són qüesti­ons banals ja que ens ves­tim dife­rent i ens posem ves­tits de bany que ten­dei­xen a ali­near-se amb l’ambi­ent. Els par­racs són més un ves­tu­ari de platja men­tre que a la pis­cina s’hi sol anar més con­jun­tat. De la mateixa manera els topless són matèria feme­nina pre­fe­rent­ment de platja i el banya­dor d’una sola peça ho és més de pis­cina. Sem­pre hi ha excep­ci­ons, però aquesta és una anàlisi empírica i con­tra aquesta no hi tenim res a fer.

Aquests ritu­als, anu­als, tenen enguany la con­si­de­ració afe­gida dels espais i distàncies de segu­re­tat que s’ha de guar­dar entre grups que diuen de con­vivència comuna que, pel que fa a deter­mi­na­des plat­ges, no a totes, se solen res­pec­tar. Però la pri­mera cosa a fer és la fei­xuga tasca dels pre­pa­ra­tius per sor­tir de casa. Cal pre­pa­rar la bossa de platja, la tova­llola, el pro­tec­tor solar, que s’ha d’apli­car a casa, el banya­dor ja posat, el para-sol i, si es va amb nens, una mica de men­jar, beure i tota la paque­te­ria d’estris de platja com són la galleda, la pala, el sala­bret, el flo­ta­dor, la pilota, i aque­lles andròmines que es tre­uen cada any i que tenim guar­da­des en un racó de la casa. Una cosa impor­tant: no és el mateix anar que tor­nar. El ves­tu­ari és un tema sociològic que s’hau­ria d’estu­diar: per què ens consta tant reno­var el ves­tu­ari per anar a la platja? Per què ens posem aque­lles trans­parències ridícules que no gosaríem posar-nos per sor­tir a pas­se­jar? I aquells moca­dors que insis­tent­ment, any rere any, dipo­si­tem a la sorra pen­sant que ens pro­te­geix de les impu­re­ses i els virus que aquesta pot tenir? Les expres­si­ons són ridícules: “l’aigua està bona”. Els esca­ra­falls a l’entrar a l’aigua for­men part dels ritu­als que només els nens se sal­ten. Gor­res o bar­rets, que no superen un mínim del bon gust, ves­tits de bany des­con­jun­tats que no superen el bon gust, cadi­res i tova­llo­les des­co­lo­ri­des i reu­ni­ons d’amics que es retro­ben, for­men part també del ritual. Les con­ver­ses són d’ascen­sor: la calor, la tem­pe­ra­tura de l’aigua, els dies que fa que ja estan de vacan­ces o les dar­re­res xafar­de­ries de ciu­tat o poble.

Tro­bar espai a la sorra i a prop de l’aigua és el desig dels que hi arri­ben a mig matí, tard. El millor espai està ocu­pat, natu­ral­ment. Tot­hom vol­dria estar a pri­mera línia de l’aigua i depe­nent de l’hora això es fa impos­si­ble. Cal res­pec­tar les distàncies de segu­re­tat. Els vigi­lants de Creu Roja no se’ls veu. Els infor­ma­dors pas­sen des de fa alguns dies però no poden arri­bar per­tot.

Però què s’hi va a fer, a la platja? Hi ha els que hi van només a pren­dre el sol, d’altres acom­pa­nyen els fills o els nets, o aquells que van a banyar-se, sim­ple­ment. Lle­gir, par­lar entre ells o per telèfon sol ser l’alter­na­tiva a la banyada. Ja en que­den pocs que fumen i els que ho fan, moles­ten. A les pis­ci­nes tot això can­via i també els ritu­als. Si l’espai és públic o pri­vat, es nota. En tots els casos, aca­bada la tem­po­rada tot es guarda per a la següent. Pas­sat l’any, hi tor­na­rem, si Déu vol, amb el permís de la Covid.