El bany d’estiu

Per a una gran majoria de ciutadans, l’estiu és sinònim de platja, terrassa i oci. Per a d’altres és muntanya, frescor i tranquil·litat. Però un dels rituals d’estiu més significatius és aquell que té a veure amb el sol i la platja. Però no és el mateix si anem a una piscina. Tampoc ho és si hi anem sols o amb nens. Els preparatius poden ser semblants: cremes, galledes, pales i tots els instruments de joc a la sorra, si hi anem amb nens, i banyadors i tovalloles en tots els casos. Finalment ens hem de fixar en l’objectiu: no es fa el mateix en una piscina que en una platja. I no són qüestions banals ja que ens vestim diferent i ens posem vestits de bany que tendeixen a alinear-se amb l’ambient. Els parracs són més un vestuari de platja mentre que a la piscina s’hi sol anar més conjuntat. De la mateixa manera els topless són matèria femenina preferentment de platja i el banyador d’una sola peça ho és més de piscina. Sempre hi ha excepcions, però aquesta és una anàlisi empírica i contra aquesta no hi tenim res a fer.

Aquests rituals, anuals, tenen enguany la consideració afegida dels espais i distàncies de seguretat que s’ha de guardar entre grups que diuen de convivència comuna que, pel que fa a determinades platges, no a totes, se solen respectar. Però la primera cosa a fer és la feixuga tasca dels preparatius per sortir de casa. Cal preparar la bossa de platja, la tovallola, el protector solar, que s’ha d’aplicar a casa, el banyador ja posat, el para-sol i, si es va amb nens, una mica de menjar, beure i tota la paqueteria d’estris de platja com són la galleda, la pala, el salabret, el flotador, la pilota, i aquelles andròmines que es treuen cada any i que tenim guardades en un racó de la casa. Una cosa important: no és el mateix anar que tornar. El vestuari és un tema sociològic que s’hauria d’estudiar: per què ens consta tant renovar el vestuari per anar a la platja? Per què ens posem aquelles transparències ridícules que no gosaríem posar-nos per sortir a passejar? I aquells mocadors que insistentment, any rere any, dipositem a la sorra pensant que ens protegeix de les impureses i els virus que aquesta pot tenir? Les expressions són ridícules: “l’aigua està bona”. Els escarafalls a l’entrar a l’aigua formen part dels rituals que només els nens se salten. Gorres o barrets, que no superen un mínim del bon gust, vestits de bany desconjuntats que no superen el bon gust, cadires i tovalloles descolorides i reunions d’amics que es retroben, formen part també del ritual. Les converses són d’ascensor: la calor, la temperatura de l’aigua, els dies que fa que ja estan de vacances o les darreres xafarderies de ciutat o poble.

Trobar espai a la sorra i a prop de l’aigua és el desig dels que hi arriben a mig matí, tard. El millor espai està ocupat, naturalment. Tothom voldria estar a primera línia de l’aigua i depenent de l’hora això es fa impossible. Cal respectar les distàncies de seguretat. Els vigilants de Creu Roja no se’ls veu. Els informadors passen des de fa alguns dies però no poden arribar pertot.

Però què s’hi va a fer, a la platja? Hi ha els que hi van només a prendre el sol, d’altres acompanyen els fills o els nets, o aquells que van a banyar-se, simplement. Llegir, parlar entre ells o per telèfon sol ser l’alternativa a la banyada. Ja en queden pocs que fumen i els que ho fan, molesten. A les piscines tot això canvia i també els rituals. Si l’espai és públic o privat, es nota. En tots els casos, acabada la temporada tot es guarda per a la següent. Passat l’any, hi tornarem, si Déu vol, amb el permís de la Covid.