La cruïlla

Com vostès saben, una cruïlla és el lloc on s’encre­uen dos o més camins, i per tant és un punt que t’obliga a pren­dre una decisió que, segons quina sigui, pot tenir un destí final ben dife­rent. És, per tant, un punt clau que ens pot con­di­ci­o­nar el futur durant molt temps, i aquí rau la trans­cendència de les deci­si­ons del moment.

Fa un temps que a Cata­lu­nya ens tro­bem en una cruïlla i cal­dria pren­dre un camí amb urgència, perquè ens pas­sem massa temps dis­cu­tint i dis­cu­tint-nos quin és el millor camí, i men­tre deba­tem i inten­tem nego­ciar-ne un, estem en una paràlisi molt per­ju­di­cial.

Si ara hagués de fer una reco­ma­nació urgent, seria que la pri­mera decisió hau­ria de ser que totes les pro­pos­tes polítiques mos­tres­sin clara­ment quin és el seu ide­ari, o si volen, la seva ide­o­lo­gia, i con­següent­ment fer una pro­posta pro­gramàtica d’acord amb els seus valors; un fet que durant massa temps cer­cant una pre­tesa uni­tat d’acció ha des­di­bui­xat molt l’oferta ideològica. El resul­tat és un esco­ra­ment exces­si­va­ment cap al popu­lisme que no afa­vo­reix ni incen­tiva l’eco­no­mia, i encara menys l’eco­no­mia de mer­cat. I és pre­ci­sa­ment en els moments de greu crisi que els mis­sat­ges han d’ésser clars i potents.

Aquests dar­rers dies he lle­git el lli­bre del pre­si­dent Car­les Puig­de­mont i del peri­o­dista Xavi Xirgo, i real­ment és una lec­tura impres­cin­di­ble per enten­dre mol­tes coses que han pas­sat i, també, per què no dir-ho?, cons­ta­tar alguna bai­xesa moral d’algun dels pro­ta­go­nis­tes. I és pre­ci­sa­ment en la lec­tura que hom s’adona que empa­rant-se en la uni­tat d’acció es come­ten molts errors greus, espe­ci­al­ment quan els interes­sos no són coin­ci­dents. La uni­tat d’acció només pot ser quan es renun­cia a interes­sos par­ti­dis­tes per asso­lir-ne uns altres molts més alts i més com­par­tits. Els de país. Però en política aquesta gene­ro­si­tat no sem­pre és pos­si­ble. I ara toca ser honest i dir-ho clara­ment, i for­mu­lar cadascú les seves pro­pos­tes i que siguin els elec­tors els que triïn lliu­re­ment.

Avui es fa molt difícil saber quin és el model econòmic del govern de Cata­lu­nya, i aquesta inde­fi­nició no és bona, i jus­ta­ment en aquesta cruïlla és impres­cin­di­ble defi­nir-ho clara­ment. El futur serà molt traumàtic i caldrà for­ta­lesa, capa­ci­tat i els objec­tius clars, per superar les fortíssi­mes galer­nes que ens espe­ren. Una creença que hauríem de depre­ciar des d’ara és que qual­se­vol pot gover­nar. L’advo­cat dels EUA i llui­ta­dor pels drets civils Clarence Car­row deia: “Quan jo era petit em deien que qual­se­vol podia arri­bar a ser pre­si­dent de la nació. Estic començant a creure-m’ho.” Qual­se­vol no ho pot ser. Només cal que repas­sem la llista dels polítics i els càrrec de res­pon­sa­bi­li­tat que han tin­gut o tenen, per ado­nar-nos que no tots tenen el per­fil i la pre­pa­ració dient, i cal cor­re­gir amb urgència aquesta pràctica par­ti­dista d’assig­nar càrrecs en funció de la militància i de l’obediència, i no per la seva capa­ci­tat. Aquest nepo­tisme és una de les cau­ses que ens ha por­tat fins aquí. I ara, més que mai, és l’hora que els elec­tors siguin molt exi­gents tant per triar les pro­pos­tes que es facin com per esco­llir els equips que les han de por­tar a la pràctica.

Cata­lu­nya ha de dei­xar clar que és un país busi­ness fri­endly i que posarà tot l’esforç de la política econòmica en aquest objec­tiu i pri­o­rit­zarà les inver­si­ons d’infra­es­truc­tu­res per incre­men­tar l’atrac­tiu del país i la pro­duc­ti­vi­tat. Hau­ria de cloure ja el per­vers debat de la dico­to­mia públic-pri­vat, i espe­ci­al­ment atu­rar aquest cor­rent interes­sat a estig­ma­tit­zar tot allò que sigui pri­vat: edu­cació, sani­tat, ser­veis soci­als... perquè la con­vivència d’ambdós models és, i ha de ser, pos­si­ble i com­ple­mentària. En cap cas antagònica.

Ja hem vist que el poder cen­tral no dei­xarà pas­sar l’opor­tu­ni­tat de recen­tra­lit­zar les aju­des que ens arri­ba­ran d’Europa. Ells volen ser els únics pro­pi­e­ta­ris del destí d’aquests diners. Això ens obli­garà a ser molt més clars i fer pro­pos­tes que vagin en con­sonància amb els objec­tius que la UE ens ha impo­sat per rebre els diners, un fet que, si recu­pe­rem el model català que hem per­dut els dar­rers anys, ens aju­darà a dis­cu­tir-ho i tin­drem suports inter­na­ci­o­nals.