La cruïlla

Com vostès saben, una cruïlla és el lloc on s’encreuen dos o més camins, i per tant és un punt que t’obliga a prendre una decisió que, segons quina sigui, pot tenir un destí final ben diferent. És, per tant, un punt clau que ens pot condicionar el futur durant molt temps, i aquí rau la transcendència de les decisions del moment.

Fa un temps que a Catalunya ens trobem en una cruïlla i caldria prendre un camí amb urgència, perquè ens passem massa temps discutint i discutint-nos quin és el millor camí, i mentre debatem i intentem negociar-ne un, estem en una paràlisi molt perjudicial.

Si ara hagués de fer una recomanació urgent, seria que la primera decisió hauria de ser que totes les propostes polítiques mostressin clarament quin és el seu ideari, o si volen, la seva ideologia, i consegüentment fer una proposta programàtica d’acord amb els seus valors; un fet que durant massa temps cercant una pretesa unitat d’acció ha desdibuixat molt l’oferta ideològica. El resultat és un escorament excessivament cap al populisme que no afavoreix ni incentiva l’economia, i encara menys l’economia de mercat. I és precisament en els moments de greu crisi que els missatges han d’ésser clars i potents.

Aquests darrers dies he llegit el llibre del president Carles Puigdemont i del periodista Xavi Xirgo, i realment és una lectura imprescindible per entendre moltes coses que han passat i, també, per què no dir-ho?, constatar alguna baixesa moral d’algun dels protagonistes. I és precisament en la lectura que hom s’adona que emparant-se en la unitat d’acció es cometen molts errors greus, especialment quan els interessos no són coincidents. La unitat d’acció només pot ser quan es renuncia a interessos partidistes per assolir-ne uns altres molts més alts i més compartits. Els de país. Però en política aquesta generositat no sempre és possible. I ara toca ser honest i dir-ho clarament, i formular cadascú les seves propostes i que siguin els electors els que triïn lliurement.

Avui es fa molt difícil saber quin és el model econòmic del govern de Catalunya, i aquesta indefinició no és bona, i justament en aquesta cruïlla és imprescindible definir-ho clarament. El futur serà molt traumàtic i caldrà fortalesa, capacitat i els objectius clars, per superar les fortíssimes galernes que ens esperen. Una creença que hauríem de depreciar des d’ara és que qualsevol pot governar. L’advocat dels EUA i lluitador pels drets civils Clarence Carrow deia: “Quan jo era petit em deien que qualsevol podia arribar a ser president de la nació. Estic començant a creure-m’ho.” Qualsevol no ho pot ser. Només cal que repassem la llista dels polítics i els càrrec de responsabilitat que han tingut o tenen, per adonar-nos que no tots tenen el perfil i la preparació dient, i cal corregir amb urgència aquesta pràctica partidista d’assignar càrrecs en funció de la militància i de l’obediència, i no per la seva capacitat. Aquest nepotisme és una de les causes que ens ha portat fins aquí. I ara, més que mai, és l’hora que els electors siguin molt exigents tant per triar les propostes que es facin com per escollir els equips que les han de portar a la pràctica.

Catalunya ha de deixar clar que és un país business friendly i que posarà tot l’esforç de la política econòmica en aquest objectiu i prioritzarà les inversions d’infraestructures per incrementar l’atractiu del país i la productivitat. Hauria de cloure ja el pervers debat de la dicotomia públic-privat, i especialment aturar aquest corrent interessat a estigmatitzar tot allò que sigui privat: educació, sanitat, serveis socials... perquè la convivència d’ambdós models és, i ha de ser, possible i complementària. En cap cas antagònica.

Ja hem vist que el poder central no deixarà passar l’oportunitat de recentralitzar les ajudes que ens arribaran d’Europa. Ells volen ser els únics propietaris del destí d’aquests diners. Això ens obligarà a ser molt més clars i fer propostes que vagin en consonància amb els objectius que la UE ens ha imposat per rebre els diners, un fet que, si recuperem el model català que hem perdut els darrers anys, ens ajudarà a discutir-ho i tindrem suports internacionals.