Un regal

Quan alguna imatge de la vida real ens trans­porta a l’obra d’un artista tenim la prova que l’art és un dels meca­nis­mes més pre­ci­sos per des­criure la rea­li­tat. Són les fic­ci­ons les que il·lumi­nen allò que tenim davant del nas i que costa tant de veure. Un dia vaig sen­tir-me a dins d’una estampa del dibui­xant Sempé que ell –el modest i més genial gar­go­taire que ha donat França– no ha pin­tat mai. Era a París, al seu punt neuràlgic: la torre Eif­fel. A la base de la torre formàvem part d’una mul­ti­tud que s’hi havia con­gre­gat per obser­var una acció al cap­da­munt d’aque­lla fer­ra­lla colos­sal. Tot­hom, exta­siat, mirava enlaire. L’atenció de la massa era total. I just en aquell moment, en un cop d’ins­pi­ració ines­pe­rat, vaig abai­xar el cap i vaig mirar a terra. Allà, als meus peus, indi­fe­rent a tot ple­gat, m’estava espe­rant un bit­llet de 100 euros. Em vaig aju­pir i, sense que ningú parés la més mínima atenció al meu gest, me’l vaig posar a la but­xaca. L’escena, en un flaix, era pura­ment sem­pe­ni­ana: cen­te­nars de capar­rons jun­tets mirant amunt, cap a la punta de la monu­men­tal torre, lle­vat d’un home­net que s’afa­nya a can­viar la mirada i recull el seu regal. La vida il·lus­trava una escena de Sempé. Va ser un cop d’atzar? Va ser la recom­pensa per haver sor­tit del ramat? No ho sé. Aquells euros van ser inver­tits en un nota­ble sopar en un dels vells res­tau­rants de la Rue du Pot de Fer, al cor del barri llatí. Que tot tenia un sen­tit es va con­fir­mar l’endemà. Encu­ri­o­sits davant una petita gale­ria d’art ens vam ado­nar que n’estava sor­tint un home que vam reconèixer a l’ins­tant. Era en Sempé. Ell va ado­nar-se que el reco­neixíem i sense dir-nos res, amb el cap baix, ens va salu­dar efu­si­va­ment.