Duran decideix

Amb l'abstenció de CiU, es va aprovar el decret de ZP sobre el pla anticrisi. En cas contrari, segons diuen els nacionalistes, Espanya se n'anava cap al precipici sense remissió. Així, Josep Antoni Duran i Lleida s'ha pogut presentar davant l'opinió pública com el salvador, l'home providencial que una vegada més salva la seva nació, és a dir, Espanya, del desastre.

En abstenir-se CiU aprofita per més inri el moment en què ZP anuncia la fi de les concessions autonòmiques. Sempre, és clar, basant-se en els principis inamovibles i assumits de la governabilitat i l'estabilitat, béns intocables, definitius i absoluts de la nació espanyola amb la qual estan compromesos els partits polítics nacionalistes catalans que honoren la santa claudicació. Saben que van al davant en les enquestes electorals catalanes i resolen abstenir-se i així surt aprovat el decret anticrisi que és absolutament irrisori per insuficient, arriscant-se a perdre algun vot per la persistència a donar suport al poder central. Segons ells, en cas de no abstenir-se, l'Estat espanyol i Catalunya amb ell, se n'anaven directes a l'abisme.

Com es pot veure, és en Duran qui decideix. És dur reconèixer-ho pels que hem defensat les consultes i hem trescat anant per pobles i ciutats defensant el dret a decidir. Per a ell som uns caps calents i uns somiatruites en el millor dels casos. No en va repetidament i amb contumàcia surt al davant en les enquestes espanyoles que periòdicament fa La Vanguardia i altres mitjans de comunicació amb seu a Madrid. El prestigi que té en aquests àmbits és extraordinari i se li dóna una matrícula d'honor en totes les valoracions que el qualifiquen inveteradament. És la nineta dels seus ulls.

És en aquest sentit, que l'incombustible periodista Carles Sentís diu a La Vanguardia que, com per designi diví, de Catalunya sempre en surten els homes predestinats que amb la seva clarividència i determinació salven els espanyols de caure en el cingle. Abans, però, seguint la línia del seu diari, critica i minimitza les consultes sobiranistes, les quals qualifica de virtuals.

Ajudar ZP és daurar la píndola per esperar sense grans sotracs les eleccions en què les enquestes els donen guanyadors

És sospitós, però, que l'endemà, immediatament després de l'abstenció, la plana major de CiU va fer un acte electoral amb una colla de jubilats a Vic per donar suport a Duran en un míting i a la vegada tractar de explicar i justificar la seva magistral actuació al Congrés.

Tant és així, que el poliglot Pujol es va presentar amb un barret de cowboy en mànigues de camisa propugnant un «come on boys, lets go», que és el mateix que dir «som-hi». No les devien tenir totes, perquè en el mateix acte es va criticar ferotgement Zapatero, que segons ells és un cadàver polític del qual no se'n poden refiar. Volen arribar sans i estalvis a les eleccions del novembre com sigui i mentrestant pacten una reprimenda mediàtica a ZP per quedar bé davant del seu electorat

I doncs, en què quedem? Per què ajuden Zapatero amb l'abstenció? No en vàrem tenir prou amb en Roca i la seva discutible gestió política?

No tenim remei. Tornem a caure en el parany del centralisme un cop més, ajudant els botxins de la nació catalana –ja que donem la mà a la nació espanyola que ens vol enfonsar–, magnífica prova de seny. Un episodi més del catalanisme polític.

Però Duran impera ja que, per acabar-ho d'arreglar, anuncia que la independència no entrarà en el programa electoral de CiU en les properes eleccions. Ara la pregunta és de rigor: qui mana a CiU?

Hi ha polítics de CiU que tenen por de la que anomenen deriva independentista que pugui prendre la federació en el futur. Ara que el poder central parava tossa, els nacionalistes de CiU els donen un cop de mà per por de la temuda trencadissa. I és que els enemics els tenim a casa.

És tant el seny dels ciuetes que els sobreïx cap a les clavegueres de la conveniència per molt que s'escarrassin a dissimular-ho. És un partit que es diu nacionalista i com a màxim és regionalista.

La gent de la federació a Madrid s'han lluït, ja que desconeixen l'abast de la situació econòmica mundial, l'espanyola i en especial la catalana. Ara sí que tenim el cingle a prop.

Si s'hagués votat negativament, això hauria obligat els organismes europeus i mundials (FMI, el BCE i la UE) a prendre decisions que haurien afectat les estructures i no les mesures epidèrmiques a curt termini que no arreglaran absolutament res. No ho dubtem, serà la subvenció catalana aquella que sufragarà Espanya, i no el paquet de mesures miraculoses del govern socialista.

Després del fiasco dels tripartits, en clara decadència, se'ns pot presentar inexorablement un incert futur d'anys d'inòpia convergent.

En no posar en el seu programa el propòsit de la independència van en contra dels estatuts de Convergència, que en el seu títol preliminar diu que té com a objectius en l'apartat a): «Potenciar la identitat de Catalunya per assolir i desenvolupar la plena sobirania nacional», que en definitiva és la independència.