Sobretot, Europa

Tothom parla de recessió econòmica i alguns, de recuperació. És evident que la recuperació només es començarà a produir quan superem la pandèmia. I aquesta encara dona senyals de bona salut. Personalment, em faig la idea que a final d’any tindrem una vacuna contrastada i que el març vinent podrem fer ja vida normal. Econòmicament, representa que haurem fet un any de vacances forçades, que té la seva repercussió en una producció baixa i, per tant, en uns ingressos també baixos. Com en el cas de les persones, les conseqüències d’aquestes vacances forçades seran molt diverses: hi haurà qui tingui estalvis i podrà tornar a començar la seva activitat sense cap problema especial; però la majoria patirà.

Tot això és per dir que la recuperació dependrà de la capacitat que hàgim tingut per aguantar el dejuni forçat d’aquests dotze mesos passats i, en conseqüència, de nosaltres mateixos. Gens fàcil.

Insisteixo que abans de res ens hem de refiar de nosaltres mateixos, però també depenem d’altres factors externs. En primer lloc, ens donaria una alegria la no reelecció de l’inefable Donald Trump, que ha manat sense obstacles la primera i gran democràcia del món. Potser no tindria grans efectes sobre l’economia catalana, però faria respirar amb més serenitat la major part del món desenvolupat, com qui es treu un pes del damunt.

En segon lloc, i aquí és quan m’aturo, depenem de l’evolució de la Unió Europea. Aquesta pot agradar més o menys als ciutadans catalans, però depenem d’ella sense cap dubte, més fins i tot que de l’Estat espanyol, que té el seu comerç exterior vinculat als 27 estats de la Unió i als nombrosos tractats comercials i polítics.

La UE ha tingut una vida relativament curta, però plena de sorpreses. La primera va ser la seva creació després de la Segona Guerra Mundial. Sense una guerra amb milions de morts al darrere, no hi hauria hagut la CEE i, després, la UE. Des d’aleshores, la Unió ha demostrat tenir molt poca empenta per anar apropant-se al seu objectiu final, un estat europeu amb caràcter federal format per 27 més x estats europeus. La sorpresa ens va arribar quan aquesta Unió, que ha estat incapaç de prendre petites mesures, en va prendre una de molt grossa de sobte i per cap motiu especial, com va ser la creació de la moneda única: l’euro. Ja sé que alguns estats no s’hi han adherit, començant per la Gran Bretanya, avui fora de la Unió i on els cotxes continuen anant per l’esquerra.

No obstant això, el comportament de l’euro ha estat positiu, ja que es va crear com una unitat similar al dòlar americà i, amb lleugeres oscil·lacions, ha anat sempre cap amunt respecte al dòlar. Una mostra de la fortalesa europea. Hi ha una sèrie d’estats europeus que s’hi voldrien afegir, però s’ha d’anar amb compte, perquè els estats que formaven part de l’antiga URSS tenen una cultura democràtica deformada per molts anys de dictadura soviètica.

Catalunya i l’Estat espanyol depenen de la fortalesa europea, ens agradi o no. I aquesta fortalesa depèn de si és capaç de fer passes endavant amb la unió fiscal i social. I les passes endavant depenen, sobretot, de la voluntat dels països que han estat capaços de crear-la i d’arrossegar-la. I em refereixo al duo França-Alemanya, seguides per l’antiga Benelux –Bèlgica, Holanda i Luxemburg– i per actors secundaris però fonamentals, com ara Itàlia, Espanya, els països nòrdics i la resta.

Per aconseguir aquesta recuperació, que els creients resin un parenostre i que creients i no creients hi posin l’empenta necessària per anar endavant. Amb tota l’esperança.