Sobretot, Europa

Tot­hom parla de recessió econòmica i alguns, de recu­pe­ració. És evi­dent que la recu­pe­ració només es començarà a pro­duir quan superem la pandèmia. I aquesta encara dona senyals de bona salut. Per­so­nal­ment, em faig la idea que a final d’any tin­drem una vacuna con­tras­tada i que el març vinent podrem fer ja vida nor­mal. Econòmica­ment, repre­senta que hau­rem fet un any de vacan­ces forçades, que té la seva reper­cussió en una pro­ducció baixa i, per tant, en uns ingres­sos també bai­xos. Com en el cas de les per­so­nes, les con­seqüències d’aques­tes vacan­ces forçades seran molt diver­ses: hi haurà qui tin­gui estal­vis i podrà tor­nar a començar la seva acti­vi­tat sense cap pro­blema espe­cial; però la majo­ria patirà.

Tot això és per dir que la recu­pe­ració dependrà de la capa­ci­tat que hàgim tin­gut per aguan­tar el dejuni forçat d’aquests dotze mesos pas­sats i, en con­seqüència, de nosal­tres matei­xos. Gens fàcil.

Insis­teixo que abans de res ens hem de refiar de nosal­tres matei­xos, però també depe­nem d’altres fac­tors externs. En pri­mer lloc, ens dona­ria una ale­gria la no ree­lecció de l’ine­fa­ble Donald Trump, que ha manat sense obs­ta­cles la pri­mera i gran democràcia del món. Pot­ser no tin­dria grans efec­tes sobre l’eco­no­mia cata­lana, però faria res­pi­rar amb més sere­ni­tat la major part del món desen­vo­lu­pat, com qui es treu un pes del damunt.

En segon lloc, i aquí és quan m’aturo, depe­nem de l’evo­lució de la Unió Euro­pea. Aquesta pot agra­dar més o menys als ciu­ta­dans cata­lans, però depe­nem d’ella sense cap dubte, més fins i tot que de l’Estat espa­nyol, que té el seu comerç exte­rior vin­cu­lat als 27 estats de la Unió i als nom­bro­sos trac­tats comer­ci­als i polítics.

La UE ha tin­gut una vida rela­ti­va­ment curta, però plena de sor­pre­ses. La pri­mera va ser la seva cre­ació després de la Segona Guerra Mun­dial. Sense una guerra amb mili­ons de morts al dar­rere, no hi hau­ria hagut la CEE i, després, la UE. Des d’ales­ho­res, la Unió ha demos­trat tenir molt poca empenta per anar apro­pant-se al seu objec­tiu final, un estat euro­peu amb caràcter fede­ral for­mat per 27 més x estats euro­peus. La sor­presa ens va arri­bar quan aquesta Unió, que ha estat incapaç de pren­dre peti­tes mesu­res, en va pren­dre una de molt grossa de sobte i per cap motiu espe­cial, com va ser la cre­ació de la moneda única: l’euro. Ja sé que alguns estats no s’hi han adhe­rit, començant per la Gran Bre­ta­nya, avui fora de la Unió i on els cot­xes con­ti­nuen anant per l’esquerra.

No obs­tant això, el com­por­ta­ment de l’euro ha estat posi­tiu, ja que es va crear com una uni­tat simi­lar al dòlar ame­ricà i, amb lleu­ge­res oscil·laci­ons, ha anat sem­pre cap amunt res­pecte al dòlar. Una mos­tra de la for­ta­lesa euro­pea. Hi ha una sèrie d’estats euro­peus que s’hi vol­drien afe­gir, però s’ha d’anar amb compte, perquè els estats que for­ma­ven part de l’antiga URSS tenen una cul­tura democràtica defor­mada per molts anys de dic­ta­dura soviètica.

Cata­lu­nya i l’Estat espa­nyol depe­nen de la for­ta­lesa euro­pea, ens agradi o no. I aquesta for­ta­lesa depèn de si és capaç de fer pas­ses enda­vant amb la unió fis­cal i social. I les pas­ses enda­vant depe­nen, sobre­tot, de la volun­tat dels països que han estat capaços de crear-la i d’arros­se­gar-la. I em refe­reixo al duo França-Ale­ma­nya, segui­des per l’antiga Bene­lux –Bèlgica, Holanda i Luxem­burg– i per actors secun­da­ris però fona­men­tals, com ara Itàlia, Espa­nya, els països nòrdics i la resta.

Per acon­se­guir aquesta recu­pe­ració, que els cre­ients resin un pare­nos­tre i que cre­ients i no cre­ients hi posin l’empenta necessària per anar enda­vant. Amb tota l’espe­rança.