Tribuna
Georgina
Crec que ja puc parlar del meu dol, perquè ha passat prou temps des de l’11 de gener del 2018 per exclamar-me sense semblar que em vulgui dotar d’un immerescut protagonisme. Qui soc jo, encara ara, per lamentar una pèrdua davant la tristesa d’unes filles massa joves per perdre una mare? Però crec que ja és l’hora d’escriure el que he pensat tantes vegades, i ho faig des del record viu i l’homenatge a les joves que vam ser i a les dones de vida feta en què havíem de convertir-nos.
De la mateixa manera que hi ha paraules japoneses que designen estats complexos, com otsukaresama, que crec que vol dir alguna cosa així com “soc conscient del teu esforç, sé que estàs cansat, i t’agraeixo que hagis fet aquesta feina”. O komorebi, que és la llum del sol que es filtra entre les fulles dels arbres; o koi no yokan, que parla de la sensació que tenen dues persones que s’acaben de conèixer i noten que no tenen altre remei que enamorar-se, i hauria d’haver-hi una paraula que vulgues dir “amistat apassionada entre dones joves que quan dòcilment se separin esperaran una segona part de la vida per poder-se retrobar”.
Em refereixo a aquelles amistats que apareixen en la vida quan fa molt poc que has deixat la infantesa enrere, i el joc de ser adult només és suportable amb la companyia constant d’un altre jo. Teníem 17 anys i parlàvem tres hores per telèfon diàries, esmorzàvem i si podíem dinàvem i sopàvem juntes, compartíem roba, llibres, i parlàvem d’amors, dels amors que ens havien deixat o que no acabàvem de trobar. I ens apassionaven els llibres, i el teatre, i el cinema, crec que no he vist mai tan cinema oriental en la meva vida com aquella època en què li va donar per estudiar xinès. No hi havia res impossible, podíem fer-nos budistes o expertes en jazz d’una setmana per l’altra. La vida era allà, i les nostres ganes de saber i compartir tenia l’energia dels àtoms abans d’esclatar. Ella no em va trobar a la universitat, però em venia a buscar els divendres al vespre en sortir del taller. Mai li va fer vergonya qui era, o com vivia.
Vam passar així força anys, fins que la vida un dia ens va separar, sense violència, sense trencament, sense drames ni traïcions, com aquell que mira un riu que canvia de direcció i gira la vista i el paisatge ha canviat. Potser va ser que teníem prioritats diferents, o segurament perquè les amistats apassionades de la joventut –de parlar tres hores per telèfon cada dia– són incompatibles amb la vida de mares amb grans responsabilitats laborals i nens petits. No ho sé i no té cap importància. Sé que la nostra no era una amistat de “sabem que ens tenim”, que és la maleïda excusa que ens donem les persones per no cuidar-nos, nosaltres vam estar cada dia pràcticament juntes fins que vam deixar d’estar-hi.
No tenia cap dubte que tornaria a estar amb la Georgina, hi hauria una segona part i encara seria més culta, més sàvia i divertida. Havíem de ser un parell de iaies apassionades, enriolades, que van al teatre i que compren llibres, que parlen moltes hores per telèfon i van a berenar moltes tardes.
Quan tens una edat ho saps, saps quan una cosa s’ha acabat. Hi ha moltes relacions així, relacions que ja estan buides, que tot està condemnat a ser una repetició sense esma ni interès de velles imatges que un dia semblaven més lluminoses. Hi ha relacions mortes encara que les visquis en un trist fluir sense pena ni glòria. En canvi, hi ha relacions que tenen potencialitat, que encara cremen, no puc dir el seu nom, Georgina, sense fer trontollar el got de les llàgrimes.
Les relacions no valen pel que s’ha viscut, només tenen importància per les ganes de futur que encara tenen. Així que el meu dol no està en la pèrdua d’una gran amiga de joventut, sinó per les velles que ja no podrem ser. Pel futur que ens han pres, després de començar als 17 anys una conversa que havíem de continuar al final de les nostres vides. Si teniu una amiga així, si us plau, avui mateix truqueu-li, hi ha amistats massa importants per deixar-les a la bona voluntat del futur.
