Els misteris de la fusió

No ens ha d’estranyar que aquesta operació econòmica-financera-política tingui encara molts interrogants per descobrir. No hauria de ser així, ni és el més desitjable, però porta tanta càrrega, que sospito que l’estratègia és: informar el mínim possible i cloure-la tan aviat com sigui factible. El temps no juga a favor, i cal anar ràpid.

Per analitzar aquesta fusió-absorció no es poden obviar dos estadis que van junts però no tenen gaire res a veure l’un amb l’altre. L’econòmic i el polític. L’estadi econòmic seria el de dues empreses que per les raons que podem desxifrar s’han posat d’acord per emprendre aquesta unió d’acord amb unes condicions que, pel que sembla, totes dues accepten. És, doncs, un fet que entraria en la dinàmica de la llibertat empresarial en un entorn de mercat lliure. Quan s’ha informat de la intenció, no s’ha justificat, almenys gaire clarament, de tots els beneficis que reportarà i tampoc de totes les servituds que comportarà, i és per això que som molts els que honestament en aquest moment no sabem interpretar quin resultat pot tenir per a l’economia catalana. Un fet que crida molt l’atenció és la desconsideració que ni el president Quim Torra, ni el vicepresident d’Economia i Hisenda n’haguessin estat informats prèviament, i pel que sembla, Aragonès ho va llegir a la premsa. Un fet així em sembla impossible que hagués passat amb governs anteriors, i no m’imagino que el conseller Andreu Mas-Colell, per exemple, s’ho hagués trobat a la premsa sense previ avís. Si és així, això ja mostra un biaix extremadament polític i no econòmic.

I aquest és l’altre estadi: el polític. No podem obviar que els inicis de CaixaBank es remunten a Barcelona a l’any 1904, quan set agrupacions patronals i l’assessorament d’Enric Prat de la Riba van crear el que seria la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, per tal de crear una xarxa de protecció per als obrers, i ràpidament es va convertir en una eina fonamental creant institucions i patronats per atendre necessitats socials. Per tant, es tracta d’una empresa que té unes arrels molt fondes aquí, puix que es va crear aquí i va créixer aquí. Durant les repetides crisis econòmiques i fins i tot la guerra civil, La Caixa ha sobreviscut com també van sobreviure les altres caixes catalanes fins a la crisi econòmica i financera del 2008; però La Caixa també se’n va sortir, i a l’entorn d’ella va anar absorbint institucions que entraven en crisi. Bankia és un banc que es va crear de nou amb la fusió d’entitats amb dificultats (per no dir-ne fallides) entre les quals hi havia Caja Madrid. La seva gènesi va ser molt tumultuosa, amb grans escàndols de corrupció i de gestió fins que va haver de ser rescatada per l’Estat amb 22.000 milions d’euros, dels quals, de moment, només n’ha retornat 2.000.

Un dels fets intrigants és saber com actuarà el FROB, que representa l’Estat i tindrà un 16% del capital passant i serà el segon accionista després del 30% de Criteria, controlada per La Caixa. Fins ara el FROB no participava en el consell d’administració de Bankia, però sembla que ara sí que hi vol estar representat, i això suposa una incògnita, vist des de Catalunya, perquè el poder de l’Estat hi pot ser molt important.

L’entitat resultant controlarà 640.000 milions d’euros, que representa el 25% de tot el negoci bancari espanyol. Tindrà 6.700 oficines i una plantilla de 51.500 empleats. Aquestes dades fan pensar en la possibilitat d’una reducció important en l’estructura dels costos.

Malgrat aquests números, també hi ha possibles efectes indesitjats que avui són molt difícils de quantificar. Bankia està sotmesa a unes demandes judicials d’alguns accionistes que es van veure perjudicats en la sortida a borsa, i que encara no s’han fallat i, tot i que han fet dotacions, podrien no ser suficients, segons com siguin les resolucions judicial. Un altre efecte indesitjat és la reducció de la competència, i en una economia de lliure mercat, la competència és vital. Els oligopolis tenen efectes directes sobre els costos dels serveis.

I darrerament, i no menys important, és saber com quedaran els òrgans de direcció, i el perill que tenim els catalans és que no sigui una absorció madrilenya, que ja sabem que actua com un xuclador de tota la riquesa del país.