Escoles a punt

Aquesta set­mana es van suc­ceint les reu­ni­ons vir­tu­als en què els mes­tres infor­men les famílies sobre l’inici de curs més atípic i incert que es recorda. Hi he par­ti­ci­pat i n’he tret algu­nes impres­si­ons. Els mes­tres han trans­for­mat la indig­nació col·lec­tiva en un sobre­es­forç per tenir les esco­les a punt i les direc­ci­ons dels cen­tres han fet autèntics mira­cles per opti­mit­zar els recur­sos humans i els espais físics i mirar de com­plir les ràtios pro­po­sa­des. Afor­tu­na­da­ment, han rever­tit el dis­curs des­es­pe­rançador i pes­si­mista de tot l’estiu que havia con­tribuït a aug­men­tar la por entre les famílies, mal­grat que no els fal­ta­ven motius per quei­xar-se. He cons­ta­tat que hi ha pares i mares que nei­xen, viuen i moren angoi­xats per tot i que no tenen remei. I que els mes­tres supor­ta­ran un plus de pre­gun­tes i dub­tes absurds men­tre duri la pandèmia –aquesta set­mana he sen­tit una mare que plan­te­java en una reunió si la cana­lla es traurà la mas­ca­reta per esmor­zar–. Sabem, perquè tots i totes ho tenim clar, que els grups de What­sapp de l’escola seran un infern i que tot­hom s’haurà d’armar de molta paciència.

També he cons­ta­tat que les dones seguim i segui­rem supor­tant el pes de la criança –els pares con­nec­tats es poden comp­tar sovint amb els dits d’una mà– i que la pandèmia no està acon­se­guint que la con­ci­li­ació es deixi de con­ju­gar només en femení. I que és molt neces­sari que ens por­tem tant bé com podem per mini­mit­zar els con­ta­gis i que les esco­les roman­guin ober­tes, sobre­tot perquè, en cas con­trari, hi haurà molts menors que que­da­ran exclo­sos per sem­pre d’aquesta soci­e­tat, sobre­tot si les admi­nis­tra­ci­ons seguei­xen sense fer tots els deu­res. Final­ment, el peri­o­disme faria bé d’evi­tar encen­dre l’alarma i enco­ma­nar el pànic col·lec­tiu quan alguna escola tan­qui durant alguns dies, que intu­eixo que des del pri­mer minut hi haurà gent a la recerca del titu­lar ater­ra­dor.