Escoles a punt

Aquesta setmana es van succeint les reunions virtuals en què els mestres informen les famílies sobre l’inici de curs més atípic i incert que es recorda. Hi he participat i n’he tret algunes impressions. Els mestres han transformat la indignació col·lectiva en un sobreesforç per tenir les escoles a punt i les direccions dels centres han fet autèntics miracles per optimitzar els recursos humans i els espais físics i mirar de complir les ràtios proposades. Afortunadament, han revertit el discurs desesperançador i pessimista de tot l’estiu que havia contribuït a augmentar la por entre les famílies, malgrat que no els faltaven motius per queixar-se. He constatat que hi ha pares i mares que neixen, viuen i moren angoixats per tot i que no tenen remei. I que els mestres suportaran un plus de preguntes i dubtes absurds mentre duri la pandèmia –aquesta setmana he sentit una mare que plantejava en una reunió si la canalla es traurà la mascareta per esmorzar–. Sabem, perquè tots i totes ho tenim clar, que els grups de Whatsapp de l’escola seran un infern i que tothom s’haurà d’armar de molta paciència.

També he constatat que les dones seguim i seguirem suportant el pes de la criança –els pares connectats es poden comptar sovint amb els dits d’una mà– i que la pandèmia no està aconseguint que la conciliació es deixi de conjugar només en femení. I que és molt necessari que ens portem tant bé com podem per minimitzar els contagis i que les escoles romanguin obertes, sobretot perquè, en cas contrari, hi haurà molts menors que quedaran exclosos per sempre d’aquesta societat, sobretot si les administracions segueixen sense fer tots els deures. Finalment, el periodisme faria bé d’evitar encendre l’alarma i encomanar el pànic col·lectiu quan alguna escola tanqui durant alguns dies, que intueixo que des del primer minut hi haurà gent a la recerca del titular aterrador.