Despertador de l’educació?

Demà comença el curs escolar més estrany des de fa vuitanta-quatre anys i d’aquesta crisi en podríem fer una oportunitat si gosem fer un pas cap al futur i no ens limitem a fer decàlegs sobre els espais d’aprenentatge i repensar la distribució de les taules, que també té la seva utilitat.

No soc una especialista en educació, però fa més de vint anys que investigo les transformacions produïdes en molts sectors de la societat a causa de l’impacte de les tecnologies de la informació i la comunicació. He estudiat com les TIC han afectat la nostra societat, concretament els mitjans de comunicació, i des de fa deu anys, a causa de la meva experiència com a rectora d’una de les primeres universitats virtuals del món, m’he interessat en com el seu ús ha o hauria d’haver produït canvis importants en el món de l’educació, a tots nivells, canvis semblants als que ja han succeït en altres sectors que hem acceptat amb tota normalitat encara que hagin provocat modificacions importants en la nostra manera de fer. Per què el món de l’educació ha quedat enrere?

El problema són les institucions educatives, si més no la majoria, que fins que no s’han vist davant d’una força major, com és una crisi sanitària, una pandèmia, han pensat que podrien romandre al marge d’aquests canvis i que tot continuaria com feia segles. En pensar d’aquesta manera no s’adonaven que menyspreaven els canvis fonamentals que va provocar la invenció de la impremta, o sense anar tan lluny, subvaloraven les profundes transformacions en la vida quotidiana dels joves digitals, que sense cap mena de dubte, les afectaven i les afecten.

Nens i joves no tenen cap problema d’adaptació, qui el té són alguns professors i uns continguts que han de canviar radicalment. No es pot fer, de cap manera, el mateix que s’ha fet sempre, però a través d’una pantalla, o canviant la distribució del mobiliari, i em temo que en molts casos és el que es fa o es farà. Si és així, el fracàs està assegurat i més que demostrat des de fa molts anys per múltiples experiències. N’hauríem d’haver après. No es tracta ni es tractava fa deu o quinze anys de donar un ordinador a cada nen, com va fer la Generalitat, esforç que no va servir de res perquè no es van modificar ni metodologies ni continguts. Es tracta de fer un canvi radical en la manera com creem i transmetem el coneixement.

Escric això perquè sempre he pensat que la independència no és només una declaració, sinó un canvi profund en la manera de fer i de planificar el futur, és una manera diferent d’actuar i d’entendre els reptes. França, un dels països europeus més endarrerits en el tema de l’educació en línia, aquest any, en ple confinament, ha dedicat molts milions d’euros del seu programa Inversions de Futur, liderat pels primers ministres des de Sarkozy, al sector de l’educació, i sota el nom de Territoris d’Innovació Pedagògica ha destinat a la primera onada de projectes vint-i-cinc milions d’euros per trobar la manera de reconvertir les institucions educatives per fer front a la situació que vivim i viurem els propers anys, i al mateix temps, ha aprofitat per modernitzar unes institucions resistents al canvi. Finalment ha entès que es tractava de renovar-se o morir, o si més no, quedar molt enrere i perjudicar greument un sistema educatiu pensat per a una altra època. La intenció no és capgirar el sistema sinó més aviat fer el que va fer la Mancomunitat, crear espais d’innovació que facin de far i il·luminin la resta. No ha estat fàcil. La primera onada de març presentava molts projectes que no representaven cap canvi. Veurem a l’onada d’octubre i de desembre. Ho dic amb coneixement de causa perquè he estat vicepresidenta del jurat que ha estudiat els projectes.

L’educació, i amb ella el país, es dirigeix vers diferents tipus de futur depenent del camí que prengui; per això, tot i que sé perfectament que el model d’educació de la societat industrial és difícil de canviar perquè els nous paradigmes sempre comporten confusió, ruptures o incerteses, canviar-lo és crucial, ja no perquè ho cregui jo o perquè el món des de fa anys va cap aquí, sinó perquè la Covid-19 ha actuat de despertador. O això espero.