A en Fer

Quan ahir al matí em va tru­car la Virgínia, la seva com­pa­nya, per fer-m’ho saber, vaig que­dar glaçat. En Fer ens ha dei­xat. A ella i a tots nosal­tres, que el teníem (i l’hi con­ti­nu­a­rem tenint) com un més de la família. Havia entre­gat des del seu esti­mat Llançà el seu dar­rer dibuix diu­menge a mitja tarda (el que reproduïm a la por­tada) i se n’havia anat a sopar sense ni ende­vi­nar el fatal desen­llaç d’hores després. N’havia enviat tres, de dibui­xos, com feia cada dia (“Jo no en sé fer només un, sem­pre me’n sur­ten uns quants”), i ens els havia enviat amb tota nor­ma­li­tat. Una nor­ma­li­tat que ja feia temps que no ho era però que ell feia veure que sí posant-hi dosis d’humor. “Dibui­xar és una manera de llui­tar con­tra el dolor”, m’havia dit en una entre­vista que li vaig fer al diari temps enrere, el juny d’ara fa dos anys. Va par­lar sense embuts de la seva malal­tia i ho va fer, no podia ser d’una altra manera, amb humor. “Córteme bien”, expli­cava que li va dir, al cirurgià, abans d’entrar a la sala d’ope­ra­ci­ons el pri­mer cop que el van inter­ve­nir a l’hos­pi­tal del Mar, un cop ja havia obse­quiat totes les infer­me­res de la planta amb unes quan­tes vinye­tes. S’ha de ser molt valent i intel·ligent, per saber fer humor, i per saber-se aga­far la vida amb humor quan a un li toca ballar amb el que li va tocar ballar. Fer en sabia. Ho va demos­trar des dels quinze anys, quan va començar a fer dibui­xos per esbra­var-se d’algun dels mes­tres del “col·legi de fra­res” on estu­di­ava. Va començar allà i no va parar. Al TBO, al Tri­buna, a El Papus, al Patu­fet, a l’Or i Flama, a El Jue­ves, a El Tri­an­gle... i, és clar, al seu esti­mat Avui i, també, a El Punt Avui, on la seva cari­ca­tura hi havia dies que deia més coses que la mateixa edi­to­rial del diari. Ens vàrem enten­dre bé des del pri­mer dia (qui no s’hi ente­nia, amb ell?) i, tot i que he de con­fes­sar que el vaig trac­tar poc (per què quan algú se’n va sem­pre t’ado­nes que l’hau­ries vol­gut trac­tar més?), sé que ens parlàvem cada dia des de la plana 2 del diari, en aquest espai que avui ha que­dat fosc, com buits hem que­dat tots ple­gats. Segur que en Fer, d’en Juan Anto­nio Fernández Fernández avui n’hau­ria fet una vinyeta. Jo no en sé. Només sé dir-los que el tro­ba­rem a fal­tar i que ell i els seus acu­dits seran per sem­pre més entre nosal­tres.