‘Sit and talk’

Aquesta frase que en català és “seure i par­lar” l’ha estat uti­lit­zant l’inde­pen­den­tisme com a exigència al govern espa­nyol. Una petició ben rao­na­ble, espe­ci­al­ment quan es pretén resol­dre un pro­blema par­lant. A la diada d’enguany, els mani­fes­tants inde­pen­den­tis­tes també la cri­da­ven, però aquesta vegada adreçada als polítics cata­lans, espe­ci­al­ment als dels par­tits que for­men el govern: ERC i JxCat. Perquè les evidències que tenim d’enfron­ta­ments entre el món inde­pen­den­tista són tan clares que la gent, que no són mili­tants de cap dels par­tits, ho troba escan­dalós. I aques­tes diferències són pel poder par­ti­dista, el que ens mos­tra la part més inno­ble de la política.

Després del lli­bre M’explico, del pre­si­dent Puig­de­mont, i del seguit d’infor­ma­ci­ons que hem anat rebent, ja tenim prou infor­mació per des­co­brir quina va ser l’actu­ació i la res­pon­sa­bi­li­tat de cadas­cun dels màxims res­pon­sa­bles en els moments més crítics de Cata­lu­nya dels dar­rers anys. Com va ser la pre­pa­ració i l’orga­nit­zació del referèndum i la pre­pa­ració de les estruc­tu­res d’estat, impres­cin­di­bles per cul­mi­nar una inde­pendència. Que no hi hagués cap estruc­tura impor­tant pre­pa­rada, ni reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal, ni finançament asse­gu­rat, evi­den­cia la poca pre­pa­ració dels res­pon­sa­bles per for­mar una arma­dura de país capaç de pren­dre el relleu. Fins i tot és tan greu que s’emprengués una esco­mesa així amb aquest nivell de pre­pa­ració que només ho podem atri­buir a la inca­pa­ci­tat o la desídia i, sigui quina sigui l’opció, només els salva, i amb honor, l’alt cost que tots n’estan pagant. Però això ser­veix per una vegada, repe­tir la jugada ja seria mala fe.

Amb les divi­si­ons que hi ha actu­al­ment en el món inde­pen­den­tista, i amb unes elec­ci­ons que podrien ser més o menys a prop, ja no podem posar com a objec­tiu prin­ci­pal i únic la inde­pendència, els pro­gra­mes i les ofer­tes elec­to­rals han de ser de govern i per gover­nar un país d’una soci­e­tat com­plexa en un entorn econòmic i polític que ha esde­vin­gut molt com­pli­cat i al qual caldrà dedi­car durant alguns anys molta atenció i esforç. Ara no és el temps de fer pro­pos­tes engi­nyo­ses ni de doble sen­tit per atraure l’atenció i els vots, sinó que són temps de con­fi­gu­rar un pro­grama de govern molt ben pen­sat i estruc­tu­rat, molt rea­lista i amb gent molt pre­pa­rada perquè venen anys de caixa o faixa i neces­si­tem cre­di­bi­li­tat,

El pri­mer que hau­rien de fer els par­tits polítics i els polítics és acla­rir-nos quina ide­o­lo­gia tenen cadas­cun i quin model de soci­e­tat defen­sen, que ara sem­bla que pre­val un popu­lisme sovint amb tics pero­nis­tes, i aquesta amal­gama ideològica no ens ajuda a mos­trar-nos com un país nor­mal. No ens n’ado­nem, però els polítics ens apel·len molt més a les vísce­res dels sen­ti­ments que no al rao­na­ment asse­nyat, i s’actua nomes per impul­sos pas­si­o­nals i és un greu error i l’estratègia segura de no cons­truir mai res gran. Més aviat és el camí més directe al fracàs.

Aquesta diada em van enviar infor­mació d’una ini­ci­a­tiva d’un grup de per­so­nes que pre­te­nen, ni més ni menys, que crear un banc de baix cost català, de nom: 11 Onze. Com que el fet no és habi­tual, he inten­tat des­co­brir quins n’eren el pro­mo­tors i quina solvència de gestió bancària tenen, perquè una empresa així no es pot fer amb afi­ci­o­nats ni amb volun­ta­risme.

La veri­tat és que no he sabut tro­bar cap nom dels res­pon­sa­bles, només mol­tes idees, algu­nes, com he dit abans, apel·lant més als sen­ti­ments que a la raó, i poca cosa més. Tenia un gran amic empre­sari de molt d’èxit que sem­pre em deia: “A mi sovint em venen a pro­po­sar nego­cis i pri­mer de tot els demano qui ho liderà.” No és una exigència fútil, és fona­men­tal, espe­ci­al­ment quan han de ges­ti­o­nar recur­sos i estal­vis dels altres. Ges­ti­o­nar un banc és molt difícil, i nosal­tres els cata­lans en tenim molts exem­ples, de falli­des per una mala gestió. Només cal recor­dar que des del 2008 hem per­dut tot el sis­tema de cai­xes cata­la­nes (deu), que era una gran riquesa del país, i algu­nes tenien més de cent anys d’història. Donar la cara per ini­ciar un pro­jecte és impor­tantíssim i, si no es fa, és una raresa greu que ens ha de posar en guàrdia.

Un dia par­la­rem dels objec­tius que pretén aquest banc, perquè hi ha mol­tes pre­gun­tes i incer­tesa que no que­den acla­ri­des. Aquí també caldrà sit and talk.