Fragments, imatges

Jordi Borràs ho ha tornat a fer. Aquell Dies que duraran anys va ser (és) un testimoni imprescindible de la tardor del 17. I després va venir La força de la gent, editats tots dos per Ara Llibres, reculls de fotografies i textos que emmarquen un present agitat i tens, il·lusionat i decebedor alhora. Borràs ens ha proporcionat molts dels “instants decisius” que deia Cartier-Bresson, no solament amb una mirada incisiva i solidària (conscient d’una responsabilitat ètica envers la societat), sinó amb un treball constant, infatigable. Ara, hi torna, amb L’any sense primavera, una crònica detallada de la desolació i la solitud, de l’esperança i la mort, del col·lapse que vam viure i que encara s’estén sobre tots nosaltres com el vol de la dalla. Amb la col·laboració magnífica d’Estel Solé (petits esbossos de la realitat, començant per ella mateixa, que va ser mare en plena pandèmia), el volum “explica un frame històric d’aquesta Catalunya imprevisible que ens ha tocat de viure”. Inesperat, aquest fragment d’història, sobtat, terrible. Com ho són les imatges, per exemple, dels tanatoris, dels fèretres, de les residències d’avis, d’aquelles flors collides entre els esbarzers, a corre-cuita, a prop d’un camp proper a les tombes, per col·locar-les sobre el bagul: una mínima pietat per damunt del dolor. Borràs ens fa reviure aquells moments d’angoixa, però també els de “l’antídot contra el desànim”, els de les confluències impensades. O, com diu Solé, “vida i llum esclatant en la foscor”. Els plors dels carrers buits i l’entossudiment contra la desesperança, potser fràgil i feble, però persistent i tenaç.