El gerro borbònic

Cal dir-ho clarament: per definició, la monarquia mai no és democràtica. Encara que es vesteixi amb l’adjectiu de parlamentària, la base hereditària l’allunya del concepte de democràcia liberal i els drets de sang tenen poca consistència per justificar històries de cartó pedra. Segur, la monarquia és una estructura fora de lloc.

Podem prescindir d’entrar en l’origen dels règims monàrquics, sorgits per substituir el feudalisme i evolucionant de la monarquia autoritària a l’absolutisme. Ferits de mort per la ideologia liberal generada durant el segle XIX, l’alta noblesa s’arrapà al parlamentarisme monàrquic, renunciant a certs poders i prebendes. La Gran Guerra anuncià noves formes de governar els estats, on les testes coronades esdevenien pures antigalles que només es conservaren en virtut d’algunes nostàlgies dels paradisos perduts.

Amb virtuts i defectes, som fills de la Revolució Francesa, que marcà la conveniència de la fi de l’Antic Règim, tot i fer-ho de forma sanguinària i per l’acció d’una esmolada guillotina que demostrà que allò de la sang blava era un engany. “Liberté, égalité, fraternité”... era el crit revolucionari que proclamava els drets humans i les llibertats dels pobles. La reialesa anava nua i els súbdits deixaven de ser-ho per esdevenir ciutadans.

La raó més important per rebutjar el règim monàrquic és el seu caràcter d’institució hereditària, un concepte renyit amb les coordenades democràtiques, quan manté que el càrrec de cap d’estat està lligat a una nissaga familiar i passa de pares a fills en virtut d’una còpula ben organitzada. Talment, es vol assegurar el negoci reial per herència i la línia successòria s’escriu a les cambres de palau, on es nega el principi bàsic d’igualtat política de tota democràcia.

No cal donar-hi més voltes ni vestir el rei nu: mai el règim monàrquic pot ser democràtic. Cap raó pot disfressar l’evidència. I això val tant aquí com a la Xina Popular. Les dictadures són, novament per definició, el pol oposat a les democràcies i és evident que de les dictadures a les monarquies parlamentàries hi ha un bon tros, però aquestes darreres no deixen de ser una forma de govern democràtic de baix nivell, on les dones i els homes valen més per la nissaga que no pels seus valors i coneixements.

Situats en territoris més propers, encara és més flagrant acceptar una línia monàrquica imposada per un dictador i adorada per una cort de dubtosa qualitat democràtica. Mantenint les formes de l’“atado y bien atado”, el Règim del 78 esdevé crossa d’una família borbònica de qüestionada honorabilitat i principal protagonista de la crisi institucional del Reino de España. Els borbons espanyols han generat una inequívoca crònica del despropòsit monàrquic i forma un conjunt familiar que no resisteix la prova del cotó del sistema monàrquic.

S’intueix que l’Espanya buida i buidada ja no creu en la monarquia i comença a escatir que no es pot progressar sense córrer riscos: el risc d’intentar una vella i perduda forma republicana. Tot com a intuïció, perquè el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) es nega a enquestar els espanyols per valorar la família borbònica. No fos cas que els resultats portessin a unes conclusions contundents i Felip de Borbó hagués de reeditar les paraules del seu besavi: “Me voy porque los españoles ya no me quieren.” No fos cas...

En un estat espanyol en profunda crisi institucional, sanitària, territorial, econòmica i social, els dos grans partits constitucionalistes no gosen ni parlar d’obrir el meló monàrquic, potser per la poca confiança que un règim republicà els faria trontollar el seu estatus partidista. De tots, avui el PSOE és el partit més monàrquic. És la covardia d’uns partits situats en formes de passat que prefereixen sobreviure en una pseudodemocràcia que fer un pas endavant vers una república participativa.

En les lleixes del menjador d’algunes cases, un gerro xinès es mostra com a element decoratiu que no serveix de res però fa goig. Però, si deixa de fer goig, cal mantenir-lo? Canvieu “xinès” per “borbònic” i intenteu respondre a la pregunta.