Tic-tac

Els rellot­ges ens per­me­ten pen­sar que con­tro­lem el temps: són una joguina inno­cent per tram­pe­jar les res­pos­tes impos­si­bles al gran enigma. Els humans som espe­ci­al­ment dotats per tro­bar solu­ci­ons ima­gi­na­ti­ves a les coses que no tenen res­posta. La invenció de Déu per expli­car l’ori­gen de tot ple­gat és una de les més sona­des. Però tor­nem als rellot­ges... i a la lite­ra­tura. Un finíssim crític lite­rari anglès, Frank Ker­mode, es va ado­nar que del soroll dels rellot­ges en dèiem tic-tac (tick-tock, en anglès) quan, per poca oïda que un tin­gui, tot­hom sap que, els rellot­ges, si de cas, fan tic-tic-tic, en una seqüència monòtona i cons­tant. En aquesta petita trampa semàntica, en això de dir-ne tic-tac del tic-tic, el crític en va extreure una teo­ria per expli­car el feno­men de la lite­ra­tura. La podríem resu­mir així: en la vida real, l’home neix i mor “enmig de les coses” (del tic-tic-tic) i ningú pot saber com acaba la seva vida ni recor­dar el moment en què va començar. En la ficció literària, en canvi, és pos­si­ble donar un sen­tit al final i orde­nar sig­ni­fi­ca­ti­va­ment la seqüència tem­po­ral. La lite­ra­tura, doncs, és una invent per ofe­rir patrons cohe­rents al caos de la vida. El temps nar­ra­tiu per­met “encap­su­lar” històries que tenen prin­cipi (el tic) i final (el tac). En el desor­dre de la vida i de la història res d’això és pos­si­ble. A títol indi­vi­dual, el que recor­dem no coin­ci­deix mai amb el que hem vis­cut real­ment (a vega­des la dis­cor­dança és escan­da­losa). I en l’àmbit col·lec­tiu vivim entre les men­ti­des dels ven­ce­dors i els auto­en­ganys dels per­de­dors. Ens queda la ficció per posar una mica d’ordre a la rea­li­tat.