LA GALERIA
Rica i plena cada 1-O
Aquests dies es torna a parlar del cas Manga, un dels més sonats de martingales amb diners públics que hi ha hagut a les comarques gironines. El 2013, la policia detenia el llavors president del Consell Comarcal de la Selva, un càrrec de l’organisme i un empresari. En espera que el fiscal ho concreti (set anys després!), sembla que hi va haver prevaricació i tràfic d’influències. Res, una minúcia: una empresa creada ad hoc i amb un sol client, el Consell Comarcal, es beneficiava dels contractes en exclusiva que aquest li propiciava. Funcionaris i càrrecs polítics rebien per sota mà la gratitud que correspon en aquests casos. De passada, el coordinador de les joventuts d’un partit, que alhora treballava per a un Ajuntament investigat, va haver de dimitir perquè es va saber que havia estat cobrant un sou a base d’emissions de factures falses que feia aquella empresa. Ara sumem-hi que dos anys després surt el mateix president a convèncer la conselleria d’Educació perquè atorgui a una empresa concreta el servei de menjadors d’abast comarcal. Així, en exclusiva. A un restaurador de Santa Coloma de Farners li va quedar cara de badoc... Tot plegat va ser un cop de puny al nas de l’opinió pública. El cas és que ara... Ara la gent ja està curada d’espants, home! Eren d’aquest partit o d’aquell altre? Es deien Pau, Pere o Berenguera? I per què ho vols saber? La qüestió és aquesta: què ens ha passat? Què ens ha passat als catalans per haver estat durant decennis somniant una pàtria neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç per haver acabat fent un país de dropos i saltataulells? La burocràcia és tan valleinclanesca com la de les Castelles. Els partits, tots, són en el millor dels casos agències de col·locació de personal i, en el pitjor, trampolins a dubtoses ONGs o a pràctiques mafioses. Com a les Castelles. El nivell dels dirigents polítics s’ha estimbat. Com a les Castelles. La televisió destrossa la llengua i infantilitza el poble i els ciutadans, com a les Castelles ens tornem baladrers, deixats i amb poca autoexigència. O pitjor. Perquè ells, si més no, són conscients de la seva condició primària. Nosaltres, per contra, pobres indigents polítics, socials i intel·lectuals, anem pel món deixant-nos ensabonar per les intervencions dels polítics (no se n’obliden mai, de fer-nos la pilota) i creient-nos els reis del mambo. Ei, que no passa res, eh? Ara tenim l’Ansu Fati.