Curtcircuitar la pregunta

El tempo en política és impor­tant, fona­men­tal. I el govern espa­nyol ha esgo­tat el límit pos­si­ble per mani­fes­tar els seus dub­tes sobre la llei de con­sul­tes popu­lars per la via del referèndum apro­vada al març pel Par­la­ment de Cata­lu­nya. I més que obser­va­ci­ons el que ha fet és pre­sen­tar una esmena a la tota­li­tat. Pru­dent, callat fins ara sobre una nor­ma­tiva de des­ple­ga­ment de l'Esta­tut, posa en qüestió l'ànima perquè dis­crepa que Cata­lu­nya pugui impul­sar aquest tipus de con­vo­catòries. Entén que la com­petència exclu­siva li cor­res­pon i que, amb la llei cata­lana, el govern tri­par­tit tre­pitja el seu ter­reny. L'exe­cu­tiu espa­nyol té reser­ves, mal­grat que la mateixa nor­ma­tiva deixa clar, com també ho fa la carta cata­lana, que és l'Estat el que en dar­rer terme haurà d'auto­rit­zar (o no) la con­sulta. L'únic que queda fora de tota sos­pita són els referèndums d'àmbit muni­ci­pal. Cata­lu­nya pot pre­gun­tar sobre rie­res o xeme­ne­ies –amb tot el res­pecte cap a aquests pro­ces­sos– però no sobre qüesti­ons genèriques. I molt menys quan dins d'aques­tes hi ha l'aposta per un pos­si­ble Estat català. Això sí que fa por! L'actu­ació de l'exe­cu­tiu espa­nyol –coin­cidència o no– és poste­rior a la pre­sen­tació per part d'unes sis-cen­tes per­so­nes, a través pre­ci­sa­ment de la llei de con­sul­tes, d'una ini­ci­a­tiva popu­lar perquè es faci un referèndum naci­o­nal sobre la inde­pendència. I la mesa del Par­la­ment ja l'ha admès a tràmit. El que alguns han defi­nit com «un pas històric» està sota l'amenaça del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, la mateixa que pesa sobre l'Esta­tut.

Quan l'ales­ho­res lehen­dakari Juan José Ibar­retxe va pre­sen­tar el seu pla per con­sul­tar la ciu­ta­da­nia basca sobre la inde­pendència, un dels argu­ments a l'hora de pre­sen­tar recurs al TC va ser que l'Esta­tut de Ger­nika no reco­llia la com­petència per impul­sar referèndums. Es demos­tra que el fet que la inclo­gui tam­poc no és garan­tia de res. Perquè quan aquesta es des­plega, a l'Estat s'ence­nen les alar­mes i passa igual­ment a l'acció. Ara, ha obert un procés amb la Gene­ra­li­tat per lli­mar les diferències en un ter­mini de sis mesos, prèvia edu­cada a la pre­sen­tació d'un recurs davant del Cons­ti­tu­ci­o­nal si en aquest temps no s'arriba a un con­sens. I sem­bla com­pli­cat quan el que qüesti­ona l'Estat és en rea­li­tat tota la llei. El pro­blema no és de con­tin­gut o no dels esta­tuts. El pro­blema és que, com que té pànic de la res­posta, el que fa direc­ta­ment l'Estat és curt­cir­cui­tar la pos­si­bi­li­tat que hi hagi pre­gunta.