Trump és dels Comuns

La diferència entre els sermons victorians de Trump i les arengues moralitzants d’una esquerra acomplexada per la seva incapacitat d’enfrontar-se al sistema difereixen en les formes però es toquen quan s’erigeixen ambdós com a savoranoles moderns: inquisidors laics que aboquen a la foguera els opositors als seus axiomes racials, classistes i pseudoreligiosos per un costat, i ideològics i morals per l’altre.

Per una banda, la testosterona artificial de l’oncle Sam vomita peus de pàgina de discursos feixistes per personificar el mal en els elements contraris al seu plantejament de puresa americana, mentre a l’altra banda l’esquerra de cartró pedra retira medalles amb l’ajut de vividors xenòfobs per unes declaracions condemnables d’un polític que fou exemplar per la seva lluita antifranquista i alhora, vertebrador de l’esquerra sobiranista durant la transició. Això sí, en cremar la condecoració també aboquen a les falles de l’oblit que Manolo Sacristán, alma mater ideològica del PCE, va defensar posicions falangistes durant la seva joventut i va impedir, tal com explica Josep Maria Castellet, l’entrada de Jaime Gil de Biedma al PSUC per la seva condició d’homosexual. La merda només fa pudor a casa dels altres i a la pròpia té aroma de roses.

Per tant, si aquesta esquerra buida de contingut econòmic pren el modus operandi del maccarthisme de Trump, doncs ja podem apartar el mateix Gil de Biedma dels currículums escolars per haver refregat el seu cos per prostíbuls execrables de Manila, oblidar-nos de Nelson Mandela per la seva fortuna resguardada a paradisos fiscals, allunyar Lluís Companys per una mediocritat governamental salvaguardada per un afusellament totalitari, destruir l’estàtua de Kubala per la seva rutina de cremar la nit inhòspita barcelonina, silenciar Joaquín Sabina per haver fet apologia d’una prostituta a la imponent Canción para la Magdalena i enviar al caliu sant Francesc d’Assís perquè malgrat haver dedicat la seva vida als leprosos i ser una mica comunista amb els seus, durant la joventut va cometre el pecat de gaudir de la vida burgesa que li pertocava per herència familiar.

A partir d’aquí, un cop haguem enderrocat qualsevol història tacada per les faltes pròpies de tota condició humana que no sustenta l’home salvatge de Rousseau, el següent pas serà renegar sense matisos dels nostres pares, fills, avis, cosins, amics, coneguts i saludats, perquè tots han tingut alguna actitud amb nosaltres en la qual es podia mostrar un cert filldeputisme encobert: la cerca de la puresa farisaica és analfabeta a l’hora de comprendre lligams familiars. Així, doncs, arribats a aquest punt, els antagonistes dels profetes només podem trobar la salvació en l’analogia del concepte d’ètica de la infidelitat de Josep Maria Castellet plasmat a cadascuna de les nostres històries personals, i així veure la vida com un rectificar-se a un mateix i contradir-se amb el que un dia vam defensar com a axiomes incontestables. Llavors viurem apartats de la força mediàtica dels Trumps ecosocialistes per haver pensat A i ara dir B, mentre ens quedarem tancats a casa amb la consciència amb quarantena perquè no ens recordin que a divuit anys vam fer quelcom indigne.

En definitiva, nosaltres ja cedirem a la seva tirania hipòcrita que obliga a enterrar els vicis al subsòl de la privacitat, però, mentrestant, abans de rendir-nos, donem les gràcies que un dia Arnaldo Otegi va canviar el paradigma mental per prendre la pau malgrat que alguns no han reconegut mai haver impulsat el GAL, que Martin Luther King va decidir encapçalar el moviment pels drets civils després d’una primera negativa, que sant Pau va passar de perseguir a ser perseguit i que la meva família no em té en compte que un dia feia mal pel simple gust de fotre el personal i salvaguardar una identitat perduda. La idea és clara: rectificar ens ha fet millors, però no passa res, Trump i l’esquerra xupiguai a la seva perquè tenen la veritat absoluta.