Qui l’ha vist, el bé comú?

Uns veïns que s’estan arre­glant el pis apro­fi­ten els diu­men­ges i fes­tius per fer-hi obres, incom­plint l’orde­nança muni­ci­pal que ho pro­hi­beix i que vet­lla pel des­cans. Uns altres fan un ús par­ti­cu­lar del ter­rat comu­ni­tari i se n’han adju­di­cat un tros­set, on han posat plan­tes i l’apa­rell d’aire con­di­ci­o­nat, que al seu balcó els feia nosa. Jo mateixa, si em convé i per no endar­re­rir-me, poso ren­ta­do­res a les set del matí. La tinc al safa­reig i ningú no hi dorm, al safa­reig de casa seva, però és cert que no són hores. Així avanço la feina de casa, que mai s’acaba. Set mesos després de decla­rada la pandèmia, els indi­ca­dors epi­de­miològics tor­nen a pujar de manera alar­mant i es pre­nen mesu­res, altre cop dràsti­ques, per fre­nar l’evo­lució del con­tagi. En bene­fici del bé comú. Aquell “bé comú” del qual ens vam omplir la boca el mes de març –“aquesta botiga romandrà tan­cada seguint les indi­ca­ci­ons de les auto­ri­tats sanitàries i vet­llant pel bé comú”– però que ja al juliol era bene­fici propi; a l’agost va ser un “si tots mar­xen de vacan­ces doncs jo també” i al setem­bre un “els bars estan plens i la gent va sense mas­ca­reta”. Ara, a l’octu­bre, altre cop el “bé comú” fa pagar penyora a sec­tors com l’hos­ta­le­ria i el comerç. Posem-hi tots seny perquè el sacri­fici no sigui només el d’uns quants.