Previsibles i acomodats

Anar a la natura, al bosc, als espais natu­rals, així en genèric i en teo­ria, no està pro­hi­bit ni és perillós. Quin és el pro­blema, doncs? Que som pre­vi­si­bles, poc ori­gi­nals i un punt aco­mo­dats. Volem res­pi­rar aire pur, però, a més, que hi hagi bon apar­ca­ment, zones de pícnic, senya­lit­zació, camins ade­quats, que sigui idíl·lic i cone­gut. Ep, i que quedi bé a les fotos d’Ins­ta­gram! I què acaba pas­sant? Que anem tots a parar pràcti­ca­ment allà mateix. Gau­dir de la natura, de la mun­ta­nya, dels espais natu­rals, del bosc, és pos­si­ble en temps de Covid. De bosc i de natura en tenim pràcti­ca­ment a cada poble, arreu del ter­ri­tori. No són fage­des pro­te­gi­des, ni parcs natu­rals, ni reser­ves de la bios­fera. Són bos­cos de pins o alzi­nes de tota la vida. Pot­ser no estan senya­lit­zats ni tenen una gran història al dar­rere. Però són ide­als per anar a esti­rar les cames, res­pi­rar una mica d’aire pur, i jugar amb la mai­nada collint pinyes i cas­ta­nyes. Unes hores per des­con­nec­tar i cap a casa. Sense mul­ti­tuds. I fins i tot sols! El pro­blema és que no aca­bem d’assu­mir que la diversió i la des­con­nexió dels caps de set­mana ja no pot ser la d’abans. Que la soci­a­lit­zació l’hem de dei­xar unes set­ma­nes de banda. Que pas­sar el dia a fora no toca davant la segona onada d’una crisi sanitària d’aques­tes dimen­si­ons. Que tot tor­narà. Però ara no.