Vides truncades

Quarts de dotze de la nit. Un dimarts qual­se­vol. Una ciu­tat qual­se­vol de l’àrea metro­po­li­tana. L’esglaó d’una por­te­ria és el refugi noc­turn d’un home de mit­jana edat. Només cin­quanta metres més enda­vant, a l’inte­rior d’una enti­tat bancària, una altra per­sona amb aspecte de tenir una ànima amb un repunt de cica­trius es cons­tru­eix el seu par­ti­cu­lar niu de cai­xes. Només cal deam­bu­lar uns minuts més per topar de cara amb més i més misèria. Són, en molts casos, per­so­nes que anys enrere, abans que la seva vida es pre­ci­pités per un bar­ranc, van tran­si­tar una nit qual­se­vol, d’un dimarts qual­se­vol, pels car­rers d’una ciu­tat metro­po­li­tana qual­se­vol, i van obser­var la desgràcia ali­ena. I molt pro­ba­ble­ment es van sen­tir afor­tu­nats que la catàstrofe colos­sal els agafés en aquell ins­tant a anys llum, com fem sovint cadas­cun de nosal­tres, quan donem gràcies fins i tot dels entre­bancs que ens posa el món si ens com­pa­rem amb qui pateix l’adver­si­tat extrema.

Pot­ser no ens atu­rem prou a pen­sar que qual­se­vol vida, també la nos­tra, es pot esmi­co­lar d’un dia per l’altre. Que tot­hom pot sor­tir de la zona de con­fort, tot i que no entri en els seus plans imme­di­ats. Aquesta pandèmia encara ha posat més de mani­fest les fra­gi­li­tats huma­nes i la feblesa d’un sis­tema social i econòmic que cada cop deixa més gent al marge. Creure’ns que el cas del senyor que dorm a l’esglaó de la por­te­ria ens agafa lluny és no ser cons­ci­ents de les nos­tres pròpies debi­li­tats. Pren­dre consciència que avui estem escri­vint un arti­cle però demà podem estar tas­tant la cara més amarga de la vida pot con­tri­buir a fer que dei­xem d’obser­var la desgràcia dels altres des de la distància. I pot­ser és un pas de gegant per mirar-nos amb uns altres ulls el pati­ment dels altres. També dels que dor­men a l’intempèrie en una ciu­tat metro­po­li­tana qual­se­vol, un dimarts qual­se­vol.