Futbol sense pares

Són molts els que sembla que s’han posat d’acord per reclamar que, quan aquesta pandèmia estigui controlada, els entrenaments i els partits de futbol de formació es mantinguin a porta tancada, sense pares i mares a la graderia. Són, puc sospitar, persones que no es veurien directament afectades si la demanda prosperés. Per circumstàncies de la vida, m’he empassat desenes d’enfrontaments de futbol de base –encara ara recorro els camps del país–, així que sé, els ho asseguro, quin pa s’hi dona. I no seré jo qui negui que és terreny adobat per als hooligans i per als pares frustrats que projecten en el seu fill el Messi que ells no van poder ser. Però també he trobat, i trobo, una gran majoria de pares i mares que exerceixen la mateixa funció que aquells que fan costat al fill o filla durant una competició d’esgrima o una exhibició de dansa: acompanyen, animen i, al final, aplaudeixen propis i estranys.

Més enllà del debat de quants fanàtics per metre quadrat reuneix cada activitat protagonitzada per menors, considero que aquest fre a l’antiga normalitat és una oportunitat d’or per analitzar la pressió que els pares exercim sobre els fills i filles. Recordo una entrevista a un psicòleg de l’esport en què m’explicava el cas d’un nen d’uns dotze anys que s’havia autolesionat el dit de la mà per evitar uns campionats d’Espanya de bàsquet. El motiu de tal barbaritat? No podia suportar un dia més l’assetjament del seu pare. Els entrenadors i els responsables dels clubs disposen ara d’una ocasió magnífica per analitzar el comportament de la canalla quan no tenen els pares a tocar. I seria un greu error renunciar a un debat que s’ha de saldar amb la correcció, o almenys l’intent, de tot allò que allunya els menors del gaudi d’una afició. Perquè limitar-nos a vetar l’entrada de pares i mares a una instal·lació seria com posar-nos una bena als ulls de la dimensió d’un estadi.