M’han regalat un únic cop una mona de Pasqua. El meu padrí, l’abuelito per part de pare, va morir quan jo tenia catorze anys, sense seguir mai la dolça tradició. La seva resistència no va ser una elecció feta a consciència. És difícil d’explicar, i d’entendre, si no ho has viscut de prop: família que emigra des del sud de la península, que es relaciona amb altres nuclis d’immigrants de procedència similar, i que comparteix una zona amb gent amb històries gairebé idèntiques. I es van creant barriades on una frontera invisible dificulta, gairebé impedeix, que penetrin les tradicions i la cultura autòctona. Ni música en català, ni llibres per a infants en català, ni comunicació en català, i encara menys mones o altres costums de la terra d’acollida. No és menyspreu, ho puc assegurar, és el resultat de tenir altres preocupacions al cap, com ara omplir la nevera, sumat a un desinterès de determinada classe política que mai va generar vasos comunicants perquè no veia en aquells barris una font de possibles votants. Tornant al principi de l’article, va haver-hi un dia, fa uns deu anys, que un dilluns de Pasqua es va produir l’excepció i va ser la madrina –en castellà, per raons òbvies– qui em va sorprendre amb una mona inspirada en el personatge de la Heidi. “No tornaràs a dir que mai t’han regalat una mona”, recordo que em va dir. Mentre escric la història de la meva relació amb les mones, m’escriu la germana per preguntar a quina hora ens veurem a la tarda. Ja fa uns quants anys, d’ençà que tenim canalla, que ens apleguem el dilluns de Pasqua i ens cruspim una mona casolana que preparen les àvies. Són les mateixes iaies que unes dècades enrere, quan només eren mares, vivien desconnectades d’aquesta tradició. Ara, però, no hi ha dilluns de Pasqua que no se sumin a la festa. Les fronteres, per sort, es poden demolir. També les invisibles.