I com acabarà tot plegat?

És nor­mal que ens fem aquesta pre­gunta perquè ens rela­ci­ona amb el futur, i el futur ens importa perquè, com deia el filòsof, és un i hi hau­rem de viure. I una res­posta for­mal i sin­cera seria: “No ho sé.” Però també és veri­tat que podem intuir una mica què ens espera, i si la intuïció no em falla; podem comp­tar que tot indica que, com a mínim, tin­drem una dècada molt com­pli­cada en el cas que fem les coses bé, que tam­poc és segur.

I no m’agrada ser pes­si­mista, més aviat intento ser rea­lista, i inten­taré expli­car-me. I la pri­mera pre­gunta seria: “I fem les coses bé?” De moment haig de dir que no, i això ens incre­menta la pos­si­bi­li­tat d’haver de fer més sacri­fi­cis i també que durin més temps.

El pri­mer que ens hau­rien de dir clara­ment i amb certa insistència per fer-nos-en la idea és que tot l’endeu­ta­ment que ara estem fent, i que acu­mu­lem al que ja teníem, s’haurà de pagar. Seria un error greu pen­sar que no el paga­rem. Nosal­tres, direc­ta­ment i indi­rec­ta­ment, el paga­rem. És veri­tat que tot no el podrem pagar nosal­tres i que l’hau­ran de paga­ran els nos­tres nets, la qual cosa em pro­voca un sen­ti­ment de culpa impor­tant. Si tinguéssim això clar, exi­giríem dels gover­nants, de tots, una gestió acu­radíssima de totes les des­pe­ses i reduir tot allò que sigui super­flu, redun­dant i supri­mi­ble. Estem en una situ­ació de guerra i les acci­ons i l’aus­te­ri­tat s’han d’ade­quar a aquesta con­jun­tura. És impres­cin­di­ble que tot­hom, com estan fent les empre­ses que volen sobre­viure, redu­eixi burocràcia i depar­ta­ments no crítics, que supo­sen des­pesa. Les nos­tres admi­nis­tra­ci­ons estan ple­nes del que l’enyo­rat mes­tre Sal­va­dor Sunyer en deia “bar­rets sobre som­bre­ros”. Si repas­ses els pres­su­pos­tos de les ins­ti­tu­ci­ons que hem de man­te­nir i els depar­ta­ments que aple­guen i els asses­sors, des dels ajun­ta­ments fins al govern de l’Estat, ens ado­na­rem que les dupli­ci­tats i les des­pe­ses supèrflues aca­pa­ren una grandíssima part de la des­pesa i, per tant, dels pres­su­pos­tos.

I què fan les admi­nis­tra­ci­ons per pagar tota questa dis­bauxa? Apu­jar impos­tos, incre­men­tar taxes, posar-ne de noves i endeu­tar-se, però mai, fins ara, hem vist cap acció con­tun­dent de reducció de les des­pe­ses supri­mi­bles. Fins i tot s’ha arri­bat, abans de supri­mir des­pe­ses, a reta­llar ser­veis essen­ci­als! I sos­pito que, si tots fóssim prou cons­ci­ents de la gra­ve­tat d’aquest com­por­ta­ment, seríem molt més exi­gents.

És veri­tat que tenim els diri­gents que tenim, la majo­ria dels quals pen­sen que són els pro­pi­e­ta­ris del diner públic i que se’l poden gas­tar com els pla­gui. I el més trist de tot és que aquesta síndrome afecta totes les ide­o­lo­gies o el que es diu “tota la classe política”, i això ens fa ser pes­si­mis­tes.

En aquests moments, tot el que sigui apu­jar impos­tos i taxes és con­trari a afa­vo­rir una represa econòmica, i pot­ser els cata­lans ens hem d’ado­nar que les polítiques d’aquests últims anys ens han fet per­dre molta for­ta­lesa econòmica i per­sis­tir-hi, com sem­bla que es vol fer, és un l’error que no augura un futur gaire bri­llant. És per això que en aques­tes pròximes elec­ci­ons ens hau­rem de mirar molt fina­ment els pro­gra­mes econòmics de cadascú per des­triar les pro­me­ses impos­si­bles, les demagògies i el popu­lisme, per tro­bar-hi tot allò que ens pugui aju­dar a tor­nar a ser un país empre­ne­dor. I també s’haurà de mirar la qua­li­tat i la cre­di­bi­li­tat dels líders can­di­dats.

Sí no can­vien molt els res­pon­sa­bles, em fa por pen­sar com es poden gas­tar aquesta mili­o­nada que ens vindrà de la Unió Euro­pea. Desit­ja­ria viva­ment que els ano­me­nats països fru­gals, que són els que ens donen els diners, tin­gues­sin una inter­venció clara i efi­ci­ent de vigilància perquè, sense la seva super­visió, podem tor­nar a gas­tar-nos-ho tot en des­pesa cor­rent i no en inver­si­ons que ens moder­nit­zin el tei­xit indus­trial i que, per fi, ens situïn en uns estàndards d’indus­tri­a­lit­zació i de moder­nit­zació que no hem estat capaços d’asso­lir.

El pri­mer perill que hau­ran d’evi­tar els que ens con­tro­lin és que molts diners d’aquests vagin a empre­ses zom­bis, ja sigui per l’obso­lescència del pro­ducte o per la falta de via­bi­li­tat, per més amics que siguin, i enfo­car-ho de cara a totes aque­lles empre­ses que tenen una vita­li­tat con­tras­tada i pro­cu­rar que dei­xin de ser una pime i es con­ver­tei­xin en una empresa més gran.

El pro­blema és que, per veure el futur amb una mica més d’opti­misme, cal­dria tenir uns altres polítics que fos­sin capaços de fer tot el que hem dit, que és el que estan fent tots els països i les empre­ses que volen sub­sis­tir; per tant, ens tocarà patir per la pandèmia i per les polítiques dels nos­tres polítics. El pro­blema és que el pri­mer pati­ment és ine­vi­ta­ble, però el segon seria evi­ta­ble.