Era una crisi institucional

Josep Maria Bartomeu plega i és una bona notícia per al Barça, perquè si alguna cosa necessita ara i fa temps el club és girar full i fixar un nou rumb. En el seu comiat es va amagar darrere la salut pública, en va culpar la Generalitat i va reivindicar el seu mandat. És humà, però s’oblida d’explicar la realitat. No plega per evitar el risc sanitari d’una votació –que és perfectament controlable–, ni plega perquè la Generalitat vulgui avançar tres mesos les eleccions al Barça. Plega perquè no es vol sotmetre al vot de censura. Plega perquè tenia tots els números per perdre’l. Plega perquè no vol ser recordat com el primer (únic) president destituït pels seus consocis. Plega per la pressió social del barcelonisme. Plega, és clar, perquè no era una crisi esportiva, sinó institucional. En 25 minuts de discurs, el president es va oblidar d’esmentar els 20.000 socis que es van mobilitzar malgrat la pandèmia per forçar el vot de censura. Es va oblidar de les mocadorades que va veure al Camp Nou en els últims partits amb públic al Camp Nou. Es va oblidar d’admetre que la massa social està indignada amb la gestió esportiva erràtica i fracassada que va convertir el Barça del triplet del 2015 en el Barça del 2-8 del 2020 a pesar de gastar-se mil milions en fitxatges. Es va oblidar d’esmentar que Messi no el pot veure perquè el va trair i la resta del vestidor no hi confia arran del Barçagate. Es va oblidar de les dues condemnes al Barça, es va oblidar que ha duplicat el deute del club. Es va oblidar de moltes coses. El seu barcelonisme i el seu esforç mereixen respecte, però la seva gestió és per oblidar.