Puritanisme

L’artista sud-africà William Kent­bridge (que té aquests dies una impor­tant expo­sició al CCCB) comen­tava a propòsit de la Covid que hom detecta un retorn al puri­ta­nisme. El dis­tan­ci­a­ment forçat, la sepa­ració dels cos­sos, etc. estan gene­rant, deia l’artista, un puri­ta­nisme “científica­ment res­pec­ta­ble”. La pandèmia ens està can­vi­ant i ens can­viarà en direc­ci­ons que són, encara, difícils de pre­veure. Històrica­ment, el puri­ta­nisme se sol enten­dre com una estratègia clau en el desen­vo­lu­pa­ment del capi­ta­lisme. Max Weber hi veia una hàbil manera de superar els reque­ri­ments de l’ètica cris­ti­ana en un món llançat als guanys que repor­ta­ven les polítiques colo­ni­als. Era urgent tro­bar la manera de jus­ti­fi­car la nova riquesa obvi­ant la dub­tosa mora­li­tat dels bene­fi­cis. En l’ètica puri­tana es donava per fet que la pros­pe­ri­tat per­so­nal era el senyal inequívoc de tenir Déu a favor. Els rics ho eren perquè esta­ven ungits amb la gràcia del Cre­a­dor. Sabent això, el purità era par­ti­dari d’evi­tar fer osten­tació de les seves rique­ses. L’adopció d’aquesta visió de la jugada va ser cru­cial per a l’eco­no­mia d’alguns països i, no cal dir, fun­da­ci­o­nal en l’èpica dels EUA... El con­cepte de puri­ta­nisme ha donat mol­tes vol­tes. Actu­al­ment, l’asso­ciem amb una bea­te­ria més o menys hipòcrita, la doble moral o la renúncia als pla­ers del món. Un humo­rista ame­ricà en va fer una defi­nició d’afi­nada pene­tració psi­cològica: “Un purità és un que es passa la vida sos­pi­tant que sem­pre hi ha gent que, en algun lloc, s’ho està pas­sant molt bé.” La pandèmia actual pro­jec­tarà nous mati­sos a un con­cepte que –per adhesió o per rebuig– modula la nos­tra manera de viure la vida.