Acceptar l’immobilisme

Quan es van fer les con­sul­tes popu­lars d’ara ja fa una dècada, aque­lles que van començar a Arenys de Munt, hi havia un debat dins del crei­xent movi­ment inde­pen­den­tista sobre el to que havien de tenir aque­lles cam­pa­nyes. Res de bas­cos als mítings, ni este­la­des ver­me­lles, ni, per l’amor de Déu, paios amb caput­xes. Això, deien, podia espan­tar les “tie­tes” (i els “tiets”, oi?). Un dipu­tat abert­zale, este­la­des ver­me­lles, caput­xes a la cara en una mani, eren sinònim d’alda­rulls, crits, vidri­e­res de McDo­nald’s tren­cats, cor­re­dis­ses amb anti­dis­tur­bis. I alguns ora­cles veien el nou inde­pen­den­tisme tan feble, tan nyi­cris, que s’espan­ta­ria amb l’apa­rició del pri­mer pro­blema, de la pri­mera repressió, i pre­fe­ri­ria l’immo­bi­lisme.

Anys després va arri­bar i l’1 d’octu­bre. I aquell dia, ¿qui hi havia a les 6 i 7 del matí defen­sant els col·legis? Doncs jus­ta­ment aque­lles “tie­tes” (i “tiets”, coi!) que havien votat Pujol (o Mara­gall) bona part de la seva vida, i aquells nous inde­pes sor­gits de les clas­ses mit­ja­nes i en molts casos de la immi­gració dels sei­xanta i setanta. I no, no es van espan­tar amb l’apa­rició de la pri­mera fur­go­neta poli­cial. Van aguan­tar els cops de porra, i l’endemà no havien dei­xat de ser inde­pen­den­tis­tes, sinó que ho eren i més con­vençuts. Per tot això, és frus­trant veure com alguns líders inde­pen­den­tis­tes van repren­dre la tar­dor del 2017 el mis­satge pater­na­lista i encara avui l’uti­lit­zen per fer accep­ta­ble l’immo­bi­lisme. Ara que vin­dran elec­ci­ons esta­ria bé aban­do­nar pater­na­lis­mes, dei­xar de con­si­de­rar la gent feble, nyi­cris o infan­til, i par­lar clar d’allò que s’hi vol i s’hi pot fer.