Opinió

Keep calm

Acceptar l’immobilisme

Quan es van fer les consultes populars d’ara ja fa una dècada, aquelles que van començar a Arenys de Munt, hi havia un debat dins del creixent moviment independentista sobre el to que havien de tenir aquelles campanyes. Res de bascos als mítings, ni estelades vermelles, ni, per l’amor de Déu, paios amb caputxes. Això, deien, podia espantar les “tietes” (i els “tiets”, oi?). Un diputat abertzale, estelades vermelles, caputxes a la cara en una mani, eren sinònim d’aldarulls, crits, vidrieres de McDonald’s trencats, corredisses amb antidisturbis. I alguns oracles veien el nou independentisme tan feble, tan nyicris, que s’espantaria amb l’aparició del primer problema, de la primera repressió, i preferiria l’immobilisme.

Anys després va arribar i l’1 d’octubre. I aquell dia, ¿qui hi havia a les 6 i 7 del matí defensant els col·legis? Doncs justament aquelles “tietes” (i “tiets”, coi!) que havien votat Pujol (o Maragall) bona part de la seva vida, i aquells nous indepes sorgits de les classes mitjanes i en molts casos de la immigració dels seixanta i setanta. I no, no es van espantar amb l’aparició de la primera furgoneta policial. Van aguantar els cops de porra, i l’endemà no havien deixat de ser independentistes, sinó que ho eren i més convençuts. Per tot això, és frustrant veure com alguns líders independentistes van reprendre la tardor del 2017 el missatge paternalista i encara avui l’utilitzen per fer acceptable l’immobilisme. Ara que vindran eleccions estaria bé abandonar paternalismes, deixar de considerar la gent feble, nyicris o infantil, i parlar clar d’allò que s’hi vol i s’hi pot fer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.