De set en set
Trump, el símptoma
El creixement de les desigualtats econòmiques provocades per la globalització del capitalisme ha engrandit la gran esquerda social als Estats Units en les darreres dècades, que deixa a la vista un abisme entre les dues Amèriques. Mentides, penúria, marginalitat, ignorància, falta d’accés a una educació i sanitat... Ha plogut fang tòxic sobre els forats d’un sistema que, aturat l’ascensor social, ja no dona resposta a les necessitats vitals més primàries de milions de ciutadans. El fang s’ha solidificat en una societat que ha estat pionera i recer de llibertats, però que tampoc no ha vençut xacres com el racisme fundacional. La primera victòria electoral de Trump era un toc d’atenció sever de l’agreujament dels tradicionals misunderstanding entre la riquíssima Califòrnia, el pol urbà de la costa est, els nous pobres dels cinturons industrials de Pennsilvània, Illinois... el marginal sud, i l’immens territori de la ruralitat pobre i aïllat. Un cisma de classe, cultural, que supera les clàssiques filiacions partidistes. Mons paral·lels que ni s’entenen ni –novetat inquietant– tampoc en tenen ganes. La Covid-19 ha agreujat el clima guerracivilista. Trump al Despatx Oval, el megalòman i les seves polítiques criminals d’extrema dreta són el símptoma d’una societat ferida, que evidencia el declivi de la primera potència. I fa por, sí. Rere seu hi ha milions de persones engolint a cegues el mandat del líder. En un país en el qual la fe és bàsica per als individus, és més senzill no qüestionar les mentides. Senten que la raó només coneix un bàndol: el propi. Perillosament, molt s’assembla aquesta societat fanatitzada i acrítica a la que va impulsar els feixismes del segle XX. Arribats fins aquí, aquestes eleccions tenen poc de partit de tennis. Si avui guanyen els demòcrates, i governen, per sanar la societat caldrà sacsejar les bases del sistema. I no es veu que el Biden en tingui gaires ganes.
