Tribuna
Enyorat 21
A Girona s’acaben d’acabar les no-Fires del 2020. La ciutat ha emmudit per ordre de la Covid. Sense els rius de gent anant i tornant de la Devesa, sense la música i els llums de les atraccions, sense el programa de Fires ple de creuetes per no descuidar-se d’anar enlloc, ens ha calgut fer un esforç per recordar que era Sant Narcís. Ni nens amb globus lligats al canell, ni castells a la plaça del Vi, ni pregó, perquè el pregó és una porta que el pregoner o la pregonera té l’honor d’obrir per convidar la gent a entrar i a gaudir de la festa. Ni barraques ni concerts ni focs. El premi Casero i la Fira del Dibuix, en línia (i quina poca gràcia que tenen els actes en línia!). Cap banderola amb el cartell de Fires, que sempre fan alumnes del batxillerat artístic de l’institut Sobrequés. Cap xiscle de por i de plaer dels agosarats que pujaven a les atraccions més agosarades. Res de res. Silenci.
L’any que ve, diuen. Una mica de paciència, demanen, el 2021 serà millor. Ens en sortirem, asseguren. I no és ben bé així. No tothom se’n sortirà: molts dels propietaris de les atraccions hauran de plegar. (Recordo el drama quan per Fires plovia, i les negociacions dels firaires amb l’Ajuntament perquè els deixés parar fins al cap de setmana següent per recuperar les pèrdues). Els grups de música, sense poder tocar en directe a tantes festes majors, sense bolos, sucumbeixen, com els pintors que comencen, que tenien el dia de Tots Sants una magnífica finestra per exposar l’obra.
El sector de la cultura està desesperat. I enfadat. Comença a circular per les xarxes la petició que els creadors no fem mai més res de franc. I mira que n’hem arribat a fer, de coses de franc! No conec cap artista que no hagi fet contes, conferències, teatre, un recital, un quadre o un concert sense cobrar, per amor a l’art, mai més ben dit, i per amor a la gent, perquè sabem des de sempre que la cultura és un bé essencial i els la volem acostar, a les persones. Segurament això s’acabarà perquè molts creadors també hauran de tancar la parada, és a dir, deixar l’estudi, buscar feines diverses –si en troben–, que els permetran arribar a final de mes però els ocuparan totes les hores i no els permetran ni escriure, ni fer música, ni pintar, ni ballar...
Que no hi hagi Fires, que s’hagin suspès tantes festes majors arreu, té molta importància, economia a part. La festa existeix des dels inicis dels temps per reposar. És l’alçaprem que ens impulsa a seguir, és la roda dels dies, que tornen i que ens fan semblar immortals. És el respir després de la feina, és l’alegria, és el riure i el tornar a ser criatura. Sense festa, l’ànim s’encongeix. I els dies s’allarguen en un desert monocolor.
Però no era tot perdut: quedaven les castanyes. Fires també són les primeres castanyes, que ens mengem a cremadent, bufant: a vegades són crues i a vegades cremades, però són boníssimes. A Girona les couen, als voltants de la Devesa, famílies gitanes en parades més o menys sofisticades, i el Kin Fum Fa, la màquina de tren de sota les voltes de la plaça Independència, a tocar del pont de Sant Agustí. La màquina no hi era. Al seu lloc, un pasquí explicava que per mor del virus aquest any no parava. Però el que no sabíem era que el maquinista, el senyor Paco –sorrut, bromista, pacient–, havia mort a principis d’any. A la màquina de tren del senyor Paco hi havíem comprat castanyes per als fills i per als nets des de feia quaranta anys i –digueu-me ingènua– per a mi era una peça tan arrelada a la meva vida i al paisatge de Girona a la tardor, que mai havia pensat que es pogués morir. Va ser com si el buit de la màquina de les castanyes fos el catalitzador de tot: de la nostra vulnerabilitat, de la fatiga que sentim, de l’impacte emocional de la pandèmia i de la salut mental, que comença a fer aigües pertot arreu.
Ens vam asseure desesmats en un dels bancs de la plaça. Feia un dia esplèndid, però la plaça era buida. Una plaça que sempre era plena de gent i que fins fa poc havia tingut problemes, sobretot a les nits, per conciliar l’oci amb el descans dels veïns. Ara totes les persianes dels bars eren abaixades. Totes les masses piquen, vaig pensar. Vaig proposar de fer les castanyes a casa. No és el mateix, va dir la mainada. No, no és el mateix, és veritat. Com tantes coses que eren i que ara no són.
