L’art que el poder utilitza

“El Consell de Ministres no és lloc per al meu quadre”, es queixava Miquel Barceló en una entrevista a El País referint-se a una pintura que aquests dies no parem de veure als mitjans a l’esquena del president Sánchez. L’obra és de la col·lecció del museu Reina Sofía, on el pintor vol que torni per deixar de ser un “decorat” al servei dels polítics. És bo que els artistes es rebel·lin contra la instrumentalització partidista de l’art. Els cants de sirena del poder són molt temptadors per fer carrera. I no deixar-se tenallar pels seus propòsits no sol sortir gratis. Pocs, però n’hi ha que no cedeixen ni un mil·límetre. Penso en el Ferran Garcia Sevilla que va enviar una carta brillant al director del Reina Sofía en què rebutjava la invitació de participar en una exposició d’homenatge a la Constitució. El mateix artista va entrar al Macba i va posar uns adhesius amb la paraula “llibertat” en una obra seva de la col·lecció del museu. Garcia Sevilla va apel·lar al “dret moral” dels artistes a modificar el seu treball quan qui el posseeix en pot fer un ús fraudulent o pot neutralitzar els missatges que emet (cosa que fan habitualment els museus). Fa poc el vaig visitar al seu estudi i em va ensenyar les grans (en tots els sentits) pintures que està creant, cops de puny directes a l’estómac de la correcció política. No les veig engalanant un saló de La Moncloa, no.