El pobre ‘kaiser Codorniu’

Es con­si­de­rava pobre mal­grat la sucosa dotació de l’Estat que per­ce­bia i abans de la I Guerra Mun­dial era cone­gut com a kai­ser Codor­niu per la seva gro­tesca paròdia del dar­rer empe­ra­dor ale­many Wil­helm II. Codor­niu? Sí, en aque­lla època la marca es feu cèlebre com a símbol d’imi­tació i medi­o­cri­tat –en com­pa­ració amb el cham­pagne– en les revis­tes satíriques, que n’hi havia un munt. En fi, durant alguns anys va ser per a l’opinió pública inter­na­ci­o­nal un per­so­natge simpàtic. Era jove, tenia un caràcter ale­gre i lleu­ger, tirant a sen­sual, no estal­vi­ava ocurrències i sem­blava bon jan, de manera que era apre­ciat per la plebs que veu les coses de lluny. Però passa el temps i els per­so­nat­ges simpàtics crei­xen i lla­vors... Lla­vors resulta que cada vegada s’ho cre­uen més –que són l’amo– i no en tenen mai prou per satis­fer la seva majestàtica vani­tat i els pla­ers que s’hi esca­uen; els agrada el luxe, què hi farem? Ell, a més, es flai­rava que no dura­ria gaire i havia d’engros­sir la bossa per no patir cala­mi­tats en el futur: acci­ons alli­be­ra­des i no sem­pre a nom seu de la His­pano Suiza, de la Trans­me­di­terránea, del Metro de Madrid –con­cessió a la com­pa­nyia més gene­rosa per al seu peculi–; nego­cis en cases de joc; esta­fes en canòdroms; explo­tació de les mines del Rif; comis­si­ons en els equi­pa­ments de l’exèrcit. I, extra­or­dinària sen­si­bi­li­tat!, vacan­ces rega­la­des a Deau­vi­lle men­tre els joves morien en la guerra del Mar­roc. Quan va mar­xar, la ingrata plebs, que ja s’ho mirava de més a prop, cri­dava “Alirón, alirón, fuera el rey ladrón”. Pobre kai­ser Codor­niu, tan bon jan!