Voluntat

Fa uns anys va fer fortuna aquell eslògan polític que deia: “Fets, no paraules!” Sempre he pensat que és ambigu i que no acaba de funcionar. Sense les paraules no som i no fem res. Crec que parlant la gent s’entén i que l’entesa entre cultures, religions i comunitats que, en principi, es consideren diferents es basa en el diàleg, enraonant, en l’intercanvi d’idees i de paraules. I tot es resumeix en una, de paraula: voluntat. Perquè quan n’hi ha i el que es vol és un acostament cap a l’altre, el que pensa i interpreta el món d’una manera diferent a la teva, les paraules que farem servir són bàsiques. Voluntat és la facultat de voler, la intenció determinada d’actuar, la potència de l’ànima que ens mou a fer o a no fer una cosa. Ho deia dissabte passat el flamant president electe dels Estats Units, Joe Biden, i ho subscric: estem en un moment que convé tornar a reivindicar la força, el poder, el valor de les paraules. Les grans crisis de les societats han esclatat quan no es respecta ni la paraula donada, ni l’escrita. L’home deixa de funcionar quan l’emparaulament no funciona. Hi va haver un teòleg i monjo de Montserrat, que es deia Lluís Duch, que defensava aquesta teoria, la de l’emparaulament basada en el bon ús de la paraula. Sostenia Duch la idea que, per comprendre Déu, primer s’ha d’entendre l’Home. I l’entesa entre homes i dones i, per tant, de societats i comunitats que tenen diferents creences, ideologies, comportaments... però comparteixen els mateixos valors, era i és possible. Abans i ara. I crec que és un pensament a tenir en compte i no només per a assumptes religiosos. Només cal voluntat.