Patrimoni de dol

El Museu de Lleida està de dol. Aquesta set­mana han mort dos refe­rents de com­promís amb el seu patri­moni fins a les últi­mes con­seqüències, amb un gran des­gast per­so­nal. En el cas de Fran­cesc Xavier Ciu­ra­neta, inclosa la salut. Ciu­ra­neta va ser el bisbe de Lleida que va des­a­fiar la cúspide de la jerar­quia eclesiàstica per defen­sar la pro­pi­e­tat cata­lana dels béns de les parròquies de la Franja. A diferència dels seus pre­de­ces­sors i d’alguns dels seus suc­ces­sors, no es va age­no­llar davant dels seus supe­ri­ors de Roma i va deso­beir-los quan li van exi­gir que lliurés les obres al bisbe de Bar­bas­tre, Juan José Ome­lla, avui, ves qui­nes coses, car­de­nal i arque­bisbe de Bar­ce­lona. Les pres­si­ons que va rebre pel fet de ser ferm en les seves idees són ini­ma­gi­na­bles en clau de moral cris­ti­ana (i d’ètica, religió al marge). A ell també li hem d’agrair que obrís als inves­ti­ga­dors els arxius que cus­to­dien la docu­men­tació que prova que la dis­puta per aquest art de fron­tera és un estra­ta­gema polític. Ningú va robar res. Mossèn Jesús Tar­ra­gona, l’altra pèrdua, deixa un altre lle­gat que si entrem en el túnel del temps ens porta a la res­ti­tució de les obres artísti­ques sal­va­des just després de la Guerra Civil i va avançant fins a la inau­gu­ració del Museu de Lleida, el 2007. De dol hi estan tots els que esti­men el patri­moni.