Manolo

L’escultor Manolo Hugué, el Manolo a qui va donar veu Josep Pla al seu memorable llibre d’abans de la guerra Vida de Manolo, contada per ell mateix, havia passat molta gana en diverses etapes de la vida i havia viscut a fons els ambients artístics de París. En virtut d’aquestes dues experiències vitals va arribar a una conclusió rotunda: “L’olor de carn a la brasa és millor que tots els perfums de luxe que es venen a París.” L’observació és saviesa adquirida per experiència. Un home que parla així ens guanya el respecte. És el mateix home que, aclaparat pels efectes de la Primera Guerra Mundial, va adonar-se de fins a quin punt el corrent de la història ens arrossega aigua avall o, per dir-ho com ell, “el nostre temps pesa sobre nosaltres com un pes de plom”. En Manolo va arribar a conclusions d’ordre general davant la catàstrofe de la guerra. Pensava que l’obligació de l’home veritablement superior consistia en superar “els interessos familiars, els interessos nacionals, de raça i d’època!”. Va quedar convençut que l’home pot arribar a creure de bona fe en la bondat d’una cosa positivament nefasta i, a la inversa, de considerar abjecta una cosa objectivament favorable. Per això el nostre Manolo tenia sempre a punt la frase que apareix al Rei Lear de Shakespeare: “És la plaga d’aquest temps: els bojos guien els cecs.” No sé si Manolo sabia que Shakespeare havia escrit aquesta línia trobant-se en ple confinament per la plaga bubònica del 1606. Enmig de la plaga dels nostres dies tot agafa ressonàncies inesperades. Se’m fa inevitable no imaginar la frase, com un epitafi, per acomiadar aquests quatre anys de Donald Trump.