Els Windsor

Els per­so­nat­ges històrics se la juguen en el ter­reny de la ficció. Pot­ser els lli­bres d’història els acos­ten més a la rea­li­tat, però qui els fa reals en la nos­tra memòria cul­tu­ral sol ser un escrip­tor, un cine­asta, un pin­tor. Pen­sem en el pobre Ricard III de Shakes­pe­are, estra­fet, gepe­rut, mal aca­bat i amb els atri­buts d’un assassí en sèrie. Aquest és el que conei­xem. L’autèntic Ricard III, l’històric, va ser un rei més aviat agra­da­ble, ena­mo­rat de la dona i orgullós del seu fill, que va mani­o­brar amb astúcia política en els con­flic­tes del seu temps. Cruel amb els nebots, això sí, però molt lluny del mons­tre vil que Shakes­pe­are va retra­tar per interes­sos dramàtics. Ricard III va ser l’últim dels York. No podem saber si Isa­bel II serà l’última dels Wind­sor. Sem­bla impro­ba­ble, tot i que les fic­ci­ons del nos­tre temps van gene­rant un retrat patètic de la família reial. La per­sistència dels Wind­sor, donada l’absur­di­tat inhe­rent de la monar­quia en una lògica democràtica, és un dels enig­mes d’avui dia. Afe­gim-hi la para­doxa que la dona més rica del món, la reina d’Angla­terra, sigui espe­ci­al­ment res­pec­tada per les clas­ses popu­lars del seu país. Ella sola –una dona d’ascendència germànica casada amb un grec– sem­bla encar­nar les essències del fer­vor patriòtic britànic. Men­tres­tant, sèries d’enorme atrac­tiu com The Crown posen al cap de les gene­ra­ci­ons actu­als un “retrat de família” devas­ta­dor. Arro­gants, freds, amb trau­mes emo­ci­o­nals per totes ban­des, sovint xim­plets, els Wind­sor hau­ran de pas­sar el test defi­ni­tiu de la història: la seva recon­versió en per­so­nat­ges de ficció. Recor­dem que sense Shakes­pe­are de Ricard III no en tindríem notícia.