I no fem res

Quan es goo­gleja el nom de Mary Elmes apa­reix la foto d’una noia que desprèn bea­ti­tud. Hi ha bon­dat també en l’escot, que s’acaba amb una llaçada de la brusa de rat­lles que ves­teix la “tre­ba­lla­dora huma­nitària”, tal com la defi­neix la Viquipèdia. La bio­gra­fia A time to risk all dona a conèixer l’heroïna irlan­desa que va sal­var la vida d’almenys 300 nens jueus i que el 1939 va fer el camí de la reti­rada amb els refu­gi­ats fins a Per­pinyà. Si goo­gle­gem “Edith Pye” surt la imatge d’una senyora de ric­tus sever. Lle­va­dora, amb la met­gessa Hilda Clark van orga­nit­zar l’ajut a les vícti­mes de les guer­res mun­di­als. El nom d’Eli­sa­beth Eiden­benz ens con­du­eix a la Mater­ni­tat d’Elna i ja ens situa. En el cas d’Alice Resch Syn­nest­vedt, el lli­bre de memòries Over the Hig­hest Moun­tains relata l’experiència d’aquesta infer­mera noru­ega a França entre el 1939 i el 1945. S’hi des­cri­uen mol­tes infer­me­res, lle­va­do­res, voluntàries dedi­ca­des a assis­tir els refu­gi­ats. Pio­ne­res que van uti­lit­zar, intel·ligent­ment, les con­ven­ci­ons de gènere –les dones són cui­da­do­res, sobre­tot d’infants i vul­ne­ra­bles– per revol­tar-se con­tra la injustícia. Lle­geixo les seves memòries arran de la con­versa amb la infer­mera Paula Rou­tier, arri­bada de Les­bos. La seva denúncia de “sarna i diar­rea” i refu­gi­ats “ren­tant-se al mar” és el mateix de fa 80 anys a Arge­lers. I no fem res.