La diagnosi cultural ha d'anar seguida de guariment

El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca) va presentar dilluns el seu primer informe anual des que es va posar en marxa, ara fa un any i mig. Malgrat que l'elaboració de l'informe estigui obligada per llei, cal celebrar que, per primera vegada, puguem disposar d'un estudi que repassa l'estat de la cultura del país i l'acció de tots els seus agents (artistes, promotors, institucions, etc.) i que s'hagi comptat amb la seva opinió.

De fet, és gràcies a aquests agents que ja sabíem d'antuvi bona part del que es diu en l'informe perquè, sortosament, la capacitat d'autocrítica ha estat sempre un valor important d'aquest sector. Però si fins ara la informació sobre l'estat de la cultura ens arribava atomitzat i en comptagotes, aquest primer estudi anual posa al damunt de la taula una visió panoràmica i de diagnosi integral que ha de ser la base perquè a final d'aquest mateix any –com han assegurat els responsables del Conca– disposem també del primer pla estratègic que, també anualment, ha d'anar traçant constantment les pautes a seguir.

No tenen sentit l'un sense l'altre i, per aquest motiu, de res serviria que l'informe hagués estat complet si després el pla no donés pautes ni proporcionés recursos per resoldre qüestions fonamentals per al futur de la cultura del nostre país: ens fa falta un sector empresarial de la cultura que sigui sòlid i homogeni i coordinat amb la formació artística; ens fan falta eines per rendibilitzar la nostra producció cultural i per internacionalitzar-la; ens cal articular recursos perquè les administracions –i la nacional, la primera– es coordinin. Ens cal, en definitiva, que la diagnosi vagi seguida de pautes per obtenir un bon nivell de salut cultural.