El parlament de Twitter

L’arena política ja no està en les seus par­la­mentàries. Ni en els mítings ni en els banys de mas­ses que ha ful­mi­nat la pandèmia. Ni en les rodes de premsa, tan li fa si són pre­sen­ci­als o vir­tu­als. Ara la política es fa a cop de piu­lada. I el fet de tenir el dit lleu­ger i la manca d’un inter­lo­cu­tor cara a cara genera que el to es dis­pari i les cla­te­lla­des vir­tu­als gua­nyin valor en el mer­cat de les xar­xes soci­als. I el que hau­ria de ser un diver­ti­ment s’ha con­ver­tit en una eina política per, bàsica­ment, desa­cre­di­tar l’adver­sari. El pro­blema és que no tan sols ho fan les bases dels par­tits per crear xup-xup, sinó també els caps de car­tell. I no és només el que es diu, sinó com es diu. D’un agre des­a­gra­da­ble en mol­tes oca­si­ons. I en comp­tes d’eixam­plar la base, s’eixam­plen les diferències i s’enquista un ran­cor que ja em diran com es dilui­ria si fos neces­sari fer-ho a par­tir del 14-F. Que sí, que ja ho sabem, que quan l’aritmètica fa la seva màgia tot­hom es torna amnèsic i ningú recorda els punyals pas­sats. Però es fa difícil pen­sar, ara mateix, la pos­si­bi­li­tat d’un nou govern català ple­na­ment inde­pen­den­tista. I espe­rin! Perquè encara que­den dos mesos de piu­la­des fins a les elec­ci­ons–o pot­ser més, qui sap–. Veu­rem què passa al par­la­ment de Twit­ter. No aga­fin cris­pe­tes perquè la cosa és de mal pair.