Per molts anys, Els Pets!

Clava’t o Perduts enmig de l’espai eren cançons que no sonaven mai per la ràdio. La Mari Martínez, d’estètica sofisticada i amb la seva veu impossible va intentar fer de la música en català una cosa moderna. A Barcelona no estaven per a aquestes coses, i ella i el seu grup, Duble Buble, van sortir de l’Esquirol (que llavors encara es deia Santa Maria de Corcó), amb l’empenta entusiasta d’en Ramon Barnils, en Quim Monzó i fins i tot l’ajuda de l’autora del best-seller eròtic català Amorrada al piló, Maria Jaén. Potser era un experiment massa estrany, i segurament van arribar una mica massa d’hora, com la meravellosa La Madam, els Detectors i alguns altres; encara faltaven vuit o deu anys perquè al pop i el rock en la nostra llengua se li comencessin a obrir portes i orelles.

Els 80 van ser uns anys complicats. Si els 60 i els 70 les ànsies de democràcia, de justícia i de llibertat van fer que els grups que cantaven en català tinguessin una bona acollida, no només als Països Catalans sinó també a Espanya, pel plus de rebel·lia que suposava donar suport a una cultura perseguida per la dictadura, amb l’estrena de la democràcia –tan fràgil i tendra–, un cosmopolitisme mal entès va arrasar. La movida madrileña era guai, i gairebé l’única alternativa, si et senties enfadada amb el sistema, era mirar cap al País Basc, on florien els grups punkies que cantaven amb alegria lletres que ara els portarien directament a la presó o a Brussel·les. Kortatu i la Polla Records –amb alguns homòlegs aquí, però pocs en català– van ser l’alegria dels que no els feien feliços Loquillo, Alaska o Duncan Dhu. Sí sí, ja sé que estic sent injusta perquè em deixo molts grups d’aquí i d’allà que valien la pena. Però, en general, el panorama era bastant desolador. En Pep Fortuny, de l’Elèctrica Dharma, sempre explicava que, després de viure anys eufòrics als 70, on tocaven per tot arreu sense patir prejudicis, els 80 van ser la “travessa del desert”. Oblidats quan no menyspreats per la seva música amb arrels i cantada en català.

Però en aquells grisos anys 80 s’estaven covant coses que ho canviarien tot. La més transcendent: una generació de nens i nenes que ja havien anat a l’escola en català i que van descobrir que era una llengua que servia per a tot, fins i tot per fer televisió –i no només els programes testimonials del “circuit català” de Televisió Espanyola, sinó també una televisió sencera i moderna com la TV3 que va néixer el 1984–. Ningú no ho sabia, però aquella generació de canalla, quan fos adolescent, trobaria d’allò més normal el que fins llavors no ho era, i de cop el desert s’hauria fos. Mentre començava a fer-se gran aquesta gent que faria miques l’autoodi destructor que planava sobre el país en aquella època, alguns joves es llançaven a començar nous projectes musicals. Perquè sí. Perquè els sortia així i segurament només es volien divertir amb els seus amics. Ni els passava pel cap la possibilitat de viure’n mai i això els feia ser atrevits i, per tant, més autèntics. Alguns van resistir uns mesos, uns anys. D’altres, ben pocs, van aguantar i van poder viure l’esclat del rock en català –i més enllà.

Entre aquests grups hi havia Els Pets, que van fer el primer concert el Nadal del 1985. El primer disc ja va sortir a les portes dels 90, se’l van pagar de la seva butxaca i a la portada hi sortia un garatge amb tractors aparcats i els instruments del grup al mig. Quan estava de moda ser urbanita, ells reivindicaven la ruralitat sense complexos ni pretensions. A alguns crítics això els irritava molt i intentaven desacreditar-los parlant d’estelades i de subvencions de la Generalitat en lloc de veure el que estava passant davant seu: milers de noies i nois que connectaven amb ells en uns concerts plens d’energia on podien ballar i cantar cançons que els feien sentir identificats com a generació.

Digues-li sort, digues-li tossuderia, Els Pets van superar l’etapa dels concerts per als amics i també la dels grans estadis –ves a saber què és més difícil– i han crescut en tots els sentits, com ho ha fet part del seu públic. L’escatologia ha donat pas a les cançons d’amor; la ràbia contra la Barcelona olímpica, a una denúncia per abusos, i l’humor s’ha tornat més subtil, que deu ser el que ara els demana el cos. I, per tant, continuen sent autèntics, com ho eren aquells terribles 80. Gràcies, i per molts anys!