Colors

La recent i magnífica expo­sició de Quim Coro­mi­nas a Girona (50 anys d’art, Casa de Cul­tura) i les immi­nents d’Ansesa Giro­ne­lla, donen visi­bi­li­tat a alguns pin­tors giro­nins de la mateixa gene­ració (hi hauríem d’afe­gir el mala­gua­nyat Jaume Faixó) que ens dei­xen una extensa pràctica de la pin­tura com a explo­ració del color lluny de qual­se­vol altra con­tingència. En el cas de Coro­mi­nas, el color s’expressa llu­minós i fes­tiu; en Ansesa Giro­ne­lla i Faixó tot gira al vol­tant de jocs dialèctics entre el negre i el blanc. Tots tres tre­ba­llen i es dei­xen guiar per l’ins­tint i la sen­si­bi­li­tat en el ter­reny que esta­bleix cada tela en par­ti­cu­lar i aspi­ren, per damunt de tot, que el qua­dre sigui intel·ligi­ble per al mateix pin­tor. Són hereus del que hi ha implícit en el famós retrat que Matisse va fer de la seva dona i que va titu­lar La dona amb bar­ret. El retrat va ser rebut amb escàndol al Salon d’Automne el 1905, però en els colors cri­da­ners i apas­si­o­nats del bar­ret hi havia una decla­ració de prin­ci­pis: el pin­tor s’havia dei­xat anar, s’havia immers en els colors i no en la mate­ri­a­li­tat d’un bar­ret con­cret. Alguns amics de Matisse volien saber quina mena de bar­ret por­tava la seva dona el dia que la va pin­tar. Com era el bar­ret que li havia pro­vo­cat aque­lla explosió de colors? Matisse, suposo que una mica exas­pe­rat, els va con­tes­tar: “Negre, òbvi­a­ment!” D’alguna manera, aquest trio de pin­tors giro­nins que van fer eclosió durant els setanta i vui­tanta del segle pas­sat són hereus de l’espe­rit (i de la broma) de Matisse. Em temo que si no són més cele­brats a Cata­lu­nya és perquè han tre­ba­llat al marge de la cen­tra­li­tat cul­tu­ral bar­ce­lo­nina.