Cartes d’amor

El sec­tor de les gale­ries d’art es troba en un moment de tran­sició (quin no ho està) cap a un model amb noves dinàmiques de tre­ball. Les Jor­na­des sobre Art i Gale­risme orga­nit­za­des pel gremi fa uns dies van asse­nya­lar alguns dels punts calents d’aquesta trans­for­mació. S’hi va par­lar de l’extrema dependència, els dar­rers anys, de les fires, cosa que ha com­por­tat un aban­do­na­ment de les pro­gra­ma­ci­ons dels espais galerístics; del retard en la moder­nit­zació tec­nològica i la digi­ta­lit­zació de con­tin­guts, un fre per acos­tar-se als públics més joves, i de la irrupció de les grans pla­ta­for­mes mun­di­als de ven­des en línia, el ros­tre més cru de l’espe­cu­lació i l’avarícia del capi­tal. Les gale­ries d’art han de ser via­bles, però la clau és ser-ne sense des­cui­dar el fac­tor humà, la trama de rela­ci­ons, afec­tes i com­pli­ci­tats hones­tes amb els artis­tes i els col·lec­ci­o­nis­tes (els que en són i els que en poden arri­bar a ser). A les jor­na­des, Laura González Pala­cios, de Chi­quita Room, va expli­car que durant el con­fi­na­ment va ende­gar un pro­jecte de news­let­ter en forma de car­tes d’amor amb refle­xi­ons per­so­nals relli­ga­des amb una visió col·labo­ra­tiva i enxar­xada del món de l’art lluny del negoci fred i cal­cu­la­dor. Al plaer de lle­gir-les s’hi afe­geix l’espe­rança: hi ha alter­na­ti­ves.